Ahir l’Església catòlica va santificar els papes Joan XXIII i Joan Pau II. Com que es dóna la circumstància excepcional que hi ha dos papes vius -i tant Francesc com Benet XVI van oficiar la missa- la marca de l’esdeveniment estava servida: la festa dels quatre papes. A la premsa italiana, per exemple, apareixia l’expressió a Il Messaggero, La Repubblica, La Stampa i Il Giornale. Al quiosc d’aquí, però, el tema només era portada a tres dels vuit diaris, justament els més conservadors: La Vanguardia i l’ Abc (en petit) i La Razón (de manera monogràfica). Cap dels tres explicava en els seus titulars -de portada o interiors- el quid d’aquesta doble canonització: Joan XXIII i Joan Pau II representen corrents oposats dins l’Església -progressista i conservador, per entendre’ns-, precisament els mateixos que encarnen els dos papes vius, Francesc i Benet XVI. Això sí, tots tres diaris repetien el ganxo dels quatre papes, la qual cosa contrasta amb la premsa dels Estats Units. Tres dels principals diaris del país titulaven en portada precisament assenyalant el significat intrínsec del gest. El New York Times, per exemple, feia un títol interpretatiu ben precís: “La santedat per a dos predecessors li permet al Papa esquivar la divisió”. El Boston Globe també posava aquesta idea en primera pàgina: “Amb una canonització sense precedents, estableix un pont entre l’esquerra i la dreta de l’Església”. I Los Angeles Times, un altre dels diaris de referència dels EUA, feia el mateix: “Francesc honorarà dos papes i dues visions. La canonització dual de Joan XXIII i Joan Pau II s’interpreta com un esforç de reconciliació”.
Mentrestant, però, la premsa espanyola i italiana posava l’èmfasi en això dels quatre papes, que només té un interès pintoresc, si no se n’explica l’entrellat. Perquè no era un pòquer de papes: eren dobles parelles.
Àlbum de titulars
“Un seguidor que s’assemblava a Falcão celebra el gol de Benzema a la Champions” (’Mundo Deportivo’)
