El pescaclics: ús i abús
Fa un parell d'anys els vaig comentar que estava enganxat al compte de Twitter @SavedYouAClic [T'acabo d'estalviar un clic]. Des de fa unes setmanes, veig que hi ha una iniciativa en català disposada a fer el mateix joc. Es tracta del perfil @UnClicMenys i de diversos usuaris que s'han afegit a la festa fent servir com a 'hashtag' #UnClicMenys. Per exemple, quan algú topa amb el titular "El talent secret de Jim Carrey que s'ha tornat viral", en fa un retuit però hi afegeix "Li agrada pintar". O bé: "Què té més calories, una cervesa o un suc de taronja?" Doncs res, algú ho ha repiulat però afegint-hi "Tenen les mateixes". Hi ha exemples de quasi tots els mitjans, inclòs l'ARA.
El pescaclics és una estratègia comprensible, si es té en compte que quan treus la teva notícia al gran basar de les xarxes socials has de cridar l'atenció perquè el lector l'esculli entre centenars de titulars que li desfilaran pels ulls. El problema és l'excés. Jo –i ara parlo com a lector i no com a persona que posa el plat a taula ajuntant lletres esperant que altres les vulguin llegir– accepto només el 'clickbait' quan la notícia que hi ha al darrere val prou la pena per fer-me oblidar la petita trampa psicològica d'haver-me excitat la curiositat. Però massa vegades hi ha només una resposta insatisfactòria –o directament tramposa– a la pregunta original.
A més, el pescaclics resulta una mica llastimós en el panorama comunicatiu català. La nostra demografia mai no ens permetrà amassar unes audiències prou significatives perquè la publicitat associada a aquests clics compulsius pugui sustentar una redacció periodística amb cara i ulls. L'aposta ha de ser la de captar el subscriptor, el lector fidel. Pescar-lo amb l'ham dels clics, si cal, però que un cop dins hi vegi més substància que un titular enginyós o quatre endevinalles.
