Conversa amb guionista i taula ballaruca
Quedo amb un guionista per esmorzar. Terrassa del Bracafé del carrer de Casp, a tocar de Ràdio Barcelona: taules minúscules i ballaruques.
M’explica que a Catalunya es produeix una singularitat: la majoria de les sèries tenen només un o dos guionistes al darrere. Mentre estava a l’atur, Héctor Lozano ho va aprofitar per fer la carrera de filosofia: va ser aleshores quan va crear Merlí. Allà on altres redacten un pilot per moure’l entre les cadenes, ell en va escriure cinc d’una tacada. I la resta és història. Però la norma és aplicable també a l’Espinosa de Polseres vermelles. O al duet Joel Joan - Hèctor Claramunt a El crac. O a Galceran i Arcarazo, perpetradors de la sinistra Nit i dia.
M’explica aquest guionista que, quan ell va començar, a mitjans dels vuitanta, hi havia uns quinze guionistes al país. “I encara em sobrarien dits”, diu, sorneguer, quan li demano si la xifra és literal. Em diu, però, que ara ja en són uns 350. “Abans et venien a buscar, ara ets tu qui has de perseguir la feina”.
Li plantejo que tal volta gràcies a aquest individualisme en resulten unes sèries d’autoria clara, i que això pot ser positiu, si ens creiem que el futur de l’audiovisual català passa per exportar les nostres ficcions amb marques i estils identificables. No em treu la raó, però m’alerta d’un efecte col·lateral: es perd el matís. Perquè hi ha guionistes bons en trames que potser fallen en els diàlegs. O viceversa. I m’explica que Mad men és l’univers d’un creador, Matthew Wiener, però que cada episodi tenia una dotzena de guionistes al darrere. (Després, quan contrasti aquesta dada, veuré que la meitat dels guionistes eren dones, una singularitat en aquest món televisiu, encara dominat per homes en una proporció de 75% contra 25%.)
Arribo a la conclusió que el motiu del fet diferencial català és ben prosaic: les taules de guionistes nodrides són un luxe fora de l’abast del nostre sistema audiovisual. A Espanya, en canvi, és la modalitat preferida: les sèries d’Antena 3 o Telecinco acostumen a tenir guionistes contractats -amb un bon sou- que treballen exclusivament per a aquell títol mentre dura la producció.
Tot plegat, mostra un nou angle de la debilitat del sector català. A vegades, el talent aconsegueix dissimular el fet que s’està navegant amb culleretes en comptes de rems.
Per molt que, de tant en tant, ens emmirallem en Dinamarca, si no canviem estructuralment l’audiovisual no podem aspirar a tenir un bon exèrcit en el camp de la ficció: com a molt, podem comptar amb efectius però ocasionals franctiradors.
