26/03/2017

L’èxit del trident és una anomalia

2 min
Xavier Munford

L’èxit del trident del Barça és una meravellosa anomalia, un fet excepcional que passa una vegada cada molts anys. Barrejar tres jugadors de les seves característiques a la davantera no acostuma a donar rendiment, i el Reial Madrid dels galàctics és l’exemple més clar. Florentino Pérez va farcir el seu equip d’estrelles que venien moltes samarretes però que complicaven la vida tàcticament als seus entrenadors, que demanaven futbolistes d’un perfil diferent per compensar la plantilla.

Els aficionats, els periodistes i els presidents acostumen a fixar-se en els futbolistes que marquen gols. Repassar la llista dels guanyadors de la Pilota d’Or o el salari dels jugadors més ben pagats és un bon exercici. Quan els seguidors culers recorden la metamorfosi que va viure el Barça a meitat de la temporada 2003-04 pensen en Frank Rijkaard i Ronaldinho. El paper d’Edgar Davis, que va arribar al mercat d’hivern i va ser clau per enfortir el mig del camp i equilibrar el joc, va perdent elogis amb el pas dels anys. La memòria dels fans és molt selectiva i no sempre es queda amb el més important.

Construir equips no té res a veure amb el Supermanager. Fitxar bons jugadors ajuda, però no és garantia d’èxit, ja que el més difícil és equilibrar la plantilla amb gent que es complementi a la pista i que cobreixi totes les necessitats d’un equip. Quan un esportista no està ben acompanyat, pot semblar pitjor del que és. El Barça Lassa de bàsquet és l’exemple perfecte per comprovar-ho. L’equip és una barreja inconnexa de perfils de la qual és molt difícil treure res de profit. Georgios Bartzokas porta mesos sense aconseguir un mínim de química entre ells i, tot i les dues últimes victòries, la majoria de vegades sembla que els jugadors hagin estat presentats cinc minuts abans de sortir a jugar. La qualitat d’alguns dels pedaços temporals que han arribat és indigna de vestir la samarreta blaugrana i no ajuda.

L’objectiu és començar a construir una plantilla competent per a la temporada que ve, un equip que aturi la constant pèrdua d’aficionats del Palau Blaugrana i que recuperi la il·lusió d’uns seguidors culers que es conformen a no passar vergonya. Quan el Barça de Xavi Pascual i Joan Creus va començar la seva decadència, el diagnòstic va ser la necessitat d’apostar per equips més físics, joves i atlètics. Amb uns anys de retard, ha arribat el moment de fer-ho.

stats