05/11/2016

La utilitat del culte als morts

3 min

El recent pont va provocar que l’afluència als cementiris per Tots Sants fos una mica més baixa que el 2015. Més enllà d’aquest fet conjuntural, el culte als morts -la seva presència en el dia a dia dels vius- fa anys que va minvant. I en aquest minvar també hi té un pes el creixent rebuig a la inhumació. Les empreses funeràries lluiten per mantenir un negoci que la incineració posa en perill. De moment sembla que el Vaticà els dóna un cop de mà negant els funerals als que no dipositin les cendres en lloc sagrat. Però, al capdavall, el que Roma vol salvar és una presència dels morts entre els vius que sembla que s’afebleix si no hi ha cos present i es dispersen les restes del difunt.

I és que el poder de moltes religions ha recolzat tradicionalment en els memento mori. El primer gran pas del món cristià cap a la secularització té un clar correlat en l’àmbit dels tòpics literaris: en el gir radical que suposa passar de l’ ubi sunt medieval al carpe diem renaixentista. Però el culte als morts no ha servit només per fer que l’altra vida i els que s’investien de poder per influir-hi pesessin més en aquesta. Ha sigut, com explica molt bé Fustel de Coulanges a La ciutat antiga, la columna vertebral de tota una civilització: el fonament de la cohesió i la continuïtat familiars. Per preservar-les no eren suficients els vincles afectius. Calia un motiu molt més egoista: assegurar-se amb descendents legítims (biològics) -combatent, doncs, la promiscuïtat sexual- les honres necessàries per a la pau de l’ànima. Som fills d’una civilització en què els morts eren més importants que els vius, perquè també ho era el mort viu que estàvem convençuts que acabaríem sent per sempre.

Creure que amb la mort s’acaba tot era una excentricitat fa només un segle. I l’extensió d’aquesta creença ha obert una fractura entre el que som i el que érem molt més important del que ens pensem. Algú pot dir, i en part té raó, que és una victòria de la ciència i la racionalitat. Però també en té qui, amb més cinisme, constata que no seríem consumidors tan dòcils si no creguéssim que l’única vida que tenim és aquesta. I és que el gran perill de fer desaparèixer els morts de la nostra vida és que ens centri tant en el carpe diem, en l’ara i aquí, que perdem tota solidaritat amb l’espècie.

Uns morts més vius ens ajudarien a ser més humans, perquè no és humà desentendre’s de la humanitat. Uns morts més morts fan més difícil tenir presents tots els humans no vivents. Honrar i recordar els pares, els avis i els besavis no és tan diferent de lluitar com si ens hi anés la vida -perquè ens hi va- pels besnéts, renebots o fills de fillols que encara han de néixer. En la sensació d’aïllament que tanta infelicitat irradia i ens fa tan vulnerables a l’oci estupiditzant, hi juga un paper clau haver trencat el vincle que ens unia als que han viscut i als que viuran. El culte als morts (i als encara no nascuts) -sigui creient, agnòstic o ateu- pot ser tan important per frenar el canvi climàtic com les energies renovables.

stats