La revifada de les 'grammar schools'
Dos articles recents a l’ARA han subratllat l’aparent caire progressista de certs plantejaments de la brexista malgré elle Theresa May. Miquel Puig ens deia ahir que està dient adéu al neoliberalisme. Déu l’escolti! I Elena Moya aplaudia dijous la seva aposta per les grammar schools i hi veia un exemple de com les dones, quan manen, pensen més en el bé comú que els homes. Que en l’aposta per les grammar schools (11-18 anys) s’hi vegi un pas cap al bé comú m’ha deixat garratibat. És, de fet, el retorn a un passat poblat de malsons infantils per a molts britànics: el de jugar-se el futur en una prova, la 11-plus, sota una terrible pressió familiar. Un passat, per cert, gens aliè als catalans sèniors. També per a ells, amb la llei de Ruiz-Jiménez (1953-1970), existia un terrible examen d’ingrés que ho decidia tot l’any que en feies 10.
L’altra cara de les grammar eren les secondary modern. Del 1945 fins a entrats els 70, el 25% dels nens que treien millor nota a la 11-plus anaven a les grammar i el 75% restant a les se condary. Els més rics, no cal dir-ho, anaven i van a les privades (public schools ). Aquesta segregació precoç es va anar deixant enrere amb l’aparició de les comprehensive, que empeses pel laborisme van anar guanyant posicions a partir del 1965 fins a esdevenir l’escola del 90% de la població. Ara només queden 164 grammars a Anglaterra i, allà on n’hi ha, l’altra escola de la zona, es digui com es digui, aplega l’alumnat menys brillant.
No cal dir que May, quan promou ara les grammar, dissimula al màxim que segreguen. Recorre a un curiós oxímoron: inclusive grammar schools. Les grammar, en teoria, obren la porta als nens brillants de classes humils, i és cert que per a alguns han sigut un ascensor social. Però han sigut, sobretot, l’alternativa barata perquè les classes mitjanes altes accedissin a una educació més elitista. L’entorn familiar, sobretot si és desastrós, condiciona molt la brillantor que pot detectar una 11-plus.
Però, tot i veure les grammar zero progres, també lamento molt que ho posem tan difícil als nostres docents obligant-los a gestionar classes -fins als 16 anys o més- amb capacitats, actituds i interessos profundament divergents. Acaben optant (no poden fer més) per dirigir-se a la mitjania, deixant penjats tant els que donen més de si com els que necessiten atenció especial. Si les grammar podien ser un malson també ho són unes comprehensive (i ara parlo de les nostres) amb tan poc recursos per atendre la diversitat, per desdoblar classes i enriquir itineraris.
La revifada de les grammar, que aquí sovint es disfressen de concertada, neix de no estar a l’altura del repte que suposa mantenir unida la diversitat. Mentre s’aixequen murs on no n’hi havia, l’ombra de la 11-plus torna del passat per recordar-nos que Europa també pot desfer camins en ensenyament i parapetar-se en velles receptes que haurien quedat definitivament desacreditades amb polítiques educatives dotades de més recursos, menys ingènues i més competents.
