15/04/2017

Una resurrecció al nostre abast

2 min

Resulta pertinent, en un diumenge de resurrecció, evocar aquell fragment de Les hores en què Josep Pla explica que podar una vinya no consisteix a portar la saba cap al cantó més esgotat de la planta sinó cap al cantó de les seves possibilitats més verges. I conclou: “S’ha de podar per al futur”. El cos social no és una vinya, ni els polítics vinyaters, però fer política també consisteix a intentar que la saba arribi als brots més tendres. ¿Ho intenten els nostres polítics?

Les estadístiques asseguren que, si no fem res, el nostre cos social no pararà d’envellir en el pròxim mig segle. Naixeran menys nens i la gent viurà més anys. I si la immigració no supera de molt l’emigració, perdrem població. No resulta sorprenent: l’atur juvenil se situa en el 40% i els catalans en edats més fèrtils solen tenir feines més precàries i mal pagades. No és exagerat dir que vivim instal·lats en una política que poda per al passat. I el més greu és que això no ho determina la nostra riquesa com a país. Tenim béns materials, culturals i tecnològics per criar i formar com mai més nens que mai. Ho determina la distribució de la riquesa i un model de civilització en què els drets socials bàsics dels ciutadans se supediten als interessos privats d’una economia global regida per la cobdícia.

L’envelliment social és, també, l’hàbitat ideal dels polítics conservadors. Els fa més fàcil mantenir-se en el poder. I això crea un cercle viciós: poden per al passat perquè el passat els dona més vots. La gent gran és més rendible electoralment per tres raons: perquè vota més, perquè viu en zones on el vot val més i perquè té un vot més estable i menys dispers. Aquest decantament contribueix a discriminarels fèrtils en dos drets bàsics: el dret al treball i el dret a l’habitatge. En termes cobdiciosos:el mercat laboral i l’immobiliari.

En el primer cas, assistim a l’aberració que els que tenen més energia i preparació són induïts a allargar una desvagada i dependent adolescència, o a emigrar, mentre que els més esgotats, desfasats i rutinaris retenen feines de qualitat contra el desig de prejubilar-se per no veure minvada la futura pensió. En el segon cas, tot anima a posposar la primera volada: comprar no és possible i llogar ha esdevingut una loteria triennal en què els premis més probables són haver de viure més lluny, amb més gent o perdre poder adquisitiu. Si, malgrat tot, són fèrtils amb prou recursos i ganes per fer de pares ho hauran de compaginar amb horaris laborals poc europeus que aboquen a fer servir de mainaderes les pantalles i a delegar l’educació en escoles desbordades per tot el que han deixat de fer les famílies.

I, tanmateix, fer de pares, dur la saba als brots més tendres, continua sent una de les feines més meravelloses i apassionants del món. No és trist envellir sinó envellir en un cos social que envelleix. Podar per al futur, rejovenir-lo, és una resurrecció a l’abast dels més escèptics.

stats