De reis bons n'hi ha als contes
"Tot ho fèiem amb el consentiment de la casa reial"
Diego Torres
Iara a qui hem de creure: al soci xantatgista o a Urdangarin quan afirma que "la Casa del Rei no va opinar, assessorar, autoritzar o avalar" el que ell feia a l'Institut Nóos?
Des de l'inici del cas sentim parlar de tallafocs. Havia de ser Torres, després Urdangarin, ara les flames ja cremen Revenga i aviat socarrimaran la infanta.
¿Però hi ha raons per creure que el clima moral en què tot es va ordir era estrany al que es respira a la casa reial? És més que probable que Iñaki, almenys al principi, tingués la sensació d'estar fent el que s'esperava d'ell.
Res ens ajuda a pensar que Joan Carles I s'hauria escandalitzat moralment si hagués sabut què tramava el seu gendre. No ens hi ajuda no poder saber quina és ara la seva fortuna personal i què tenia quan va arribar a la Zarzuela. I encara menys que assessors financers seus hagin tingut greus problemes amb la justícia.
La imatge del rei bo en un país on plou suaument a les nits és de conte infantil. És quasi tan difícil trobar un rei bo com trobar un dictador democràtic. El que és lògic és que qui se sent còmode en la impunitat i s'hi arrapa, tard o d'hora s'hi escudi.
El cas Nóos ens força a sortir d'aquest estadi infantil i ens obliga a decidir si volem ser ciutadans o súbdits, en el sentit més medieval del terme.
Perquè un ciutadà digne no es pot empassar el cinisme d'un cap d'estat que ens desitja bon Nadal proclamant "que tots som iguals davant la justícia" protegit per una llei que l'exclou només a ell d'aquest "tots".
