El presumpte ocàs de la democràcia

Mentre “la fi de la història” fa figa i un nou ascens del populisme autoritari ennegreix l’horitzó, és oportú preguntar-se fins a quin punt valors “universals” com els drets humans o la democràcia no són només valors d’una cultura i una època concretes. Per aquí anava l’especialista en filosofia medieval Alexander Fidora quan afirmava, en un breu tall de veu al Jo, Ramon Llull emès la nit de la Diada: “Els drets humans són valors incondicionals per a nosaltres com ho era per a Llull la fe cristiana”.

“La fi de la història” -de bona o mala fe- pressuposava universalitzar “la democràcia (neo)liberal occidental”. Va perdent crèdit “(neo)liberal”, però quin crèdit “universal” li queda a “democràcia occidental”? ¿També amenaça obsolescència, com la fe de Llull? El depriment espectacle Trump-Clinton pot fer pensar que sí, però les revoltes a Hong Kong o a la petita ciutat xinesa de Wukan apunten en sentit contrari. El fons d’aquest debat em transporta al que van mantenir Chomsky i Foucault l’any 1971 a Amsterdam, davant un públic (podeu veure el vídeo a internet) que sembla tret de Jesucrist Superstar.

Foucault es negava a creure que valors com la justícia existissin per se i al marge del procés històric, dialèctic, que els generava. Chomsky, en canvi, els pouava d’una naturalesa humana universal, tal com hi pouen totes les llengües.És un debat importantíssim. És innegable que tota concreció de justícia o democràcia pateix deformacions atribuïbles a la cultura i el procés històric que la genera, però creure que, al marge d’això, la genera una naturalesa humana universal és fonamental per resistir l’embat del populisme autoritari.

Si al final guanyés Trump -jo no ho crec, però tampoc creia que guanyaria el Brexit-, la seva victòria no s’hauria d’interpretar com l’ocàs de la democràcia occidental sinó com la conseqüència d’un llarg procés que l’ha anat buidant dels seus valors universals. Trump seria impossible si no l’hagués precedit una profunda desvirtuació del somni projectat pels pares fundadors. Igual que no hi ha “fi de la història” tampoc hi ha “fi de la democràcia”. Com ja vaig dir en un altre article, la torxa que va deixar encesa Thomas Paine a Sentit comú i Els drets de l’home continua cremant per a qui la vulgui agafar.

I, al capdavall, és la falsa “fi de la història” la que està provocant la també falsa “fi de la democràcia”, perquè l’adjectiu que hi afegeix, “(neo)liberal”, no ha parat de transformar els ciutadans en consumidors -les persones compromeses en la res publica en persones que busquen el seu triomf individual a costa de qui sigui-. En una democràcia autèntica, ha de decidir, debatent i donant la cara, una assemblea de ciutadans. En la que tenim ara, voten en secret una massa de consumidors. El presumpte ocàs de la democràcia a què és probable que assistim en els pròxims mesos estarà provocat, diguin el que diguin alguns demagogs, per un clar dèficit democràtic.