11/04/2011

A l'hora de les postres

1 min

Sembla clar que postre és un castellanisme però no ho és tant que ho sigui dir "El mató és una de les postres que m'agrada més". Igual que mengem entremesos per començar; mengem postres al final. Però així com podem parlar d' un entremès concret, la normativa no ens deixar parlar d' un (o una ) postre concret. Ara: si ens en posen al davant un carret ple, triar-ne unes no sé si és ser purista o golafre.

Curiosament, postres ve del castellà postre i l'Alcover-Moll en recull un ús masculí singular: "La taronja és un bon postre". Els dialectes que ho diuen en singular, sigui o no castellanisme, ho diuen en masculí. En tot cas, ara les postres és la forma estàndard i un cavall de batalla de la correcció: ha costat molt, i costa, que es digui així. L'oposició amb el postre castellà n'ha fet marca de territori, i això fa molt difícil relaxar la norma.

I, tanmateix, traductors i restauradors troben a faltar poder parlar d'un postre concret. És un cas més de l'etern conflicte entre identitat i funcionalitat. Avui us en parlo perquè m'ho ha demanat un lector i perquè he trobat a l'ésAdir un apassionant fil de conversa sobre el tema en què el lingüista David Arnau defensa poder-ho dir en singular amb arguments que li copio i que en part comparteixo. Si ell no se'n surt de convèncer els altres lingüistes, jo ja ni pre tenc convèncer el lector, però sempre serà bo que hi reflexioni.

stats