Publicitat
Publicitat

UNA FRASE AMB CUA

Quan l'excepció és la regla

"Hem d'actuar. No ens podem permetre deixar-ho per més tard"

Barack Obama

El segon discurs d'investidura d'Obama ens porta a un déjà-vu que ja cansa. "Ara sí que sí!", vénen a dir els que sempre esperen que arribi un messies. Passaran quatre anys i moltes expectatives s'aniran desinflant... fins que les posin en el seu successor.

Cada president és la desitjada excepció: el primer catòlic, el primer negre, la primera dona. S'hi projecta tanta fe que li poden donar el Nobel abans que comenci. Des dels temps de Tocqueville, els EUA viuen sota els efectes d'un excepcionalisme a prova de desenganys.

Obama és com un Gregory Peck de pell torrada. Té la seva bondat serena, masculina i familiar. L'envolta l'aurèola que un fill projecta sobre el seu pare. L'idealitza un vague desig de no haver-nos de fer grans.

Però si ara pot parlar en un acte solemne "dels germans gais i lesbianes" sense caure en els sondejos és per la lluita incansable de milers de ciutadans anònims durant anys.

El pitjor del culte al líder és que fomenta la perniciosa idea que votant-lo ja pots descansar. I sovint no deixa veure l'immens forat que separa la seva retòrica del que realment fa. És per aquest forat, i enmig de discursos plens de bones intencions, que han caigut els 1,4 milions d'immigrants deportats durant el seu primer mandat.

I és que perquè de debò actuï ara i no ho deixi per més tard, el millor que poden fer els seus votants no és preguntar-se el que aquest carismàtic president farà per ells sinó sortir al carrer i posar-li tanta pressió que fer-ho li surti a compte.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF