MALGRAT QUE EL MOT terrorisme va néixer per definir la violència d'estat, concretament la del règim jacobí a la Revolució Francesa, en l'ús modern es tendeix a assumir que els estats, sobretot els forts i amics, només practiquen l' antiterrorisme .
Una definició és una convenció. Per tant, si convenim amb alguns dels experts de la Casa Blanca que el terrorisme "només el perpetren les entitats no estatals" -n'hi ha que diuen el mateix del nacionalisme-, el terrorisme d'estat passa a ser, per definició, una entelèquia.
Però aquest joc de mans lèxic ens escamoteja una qüestió crucial. En diguem com en diguem d'aquesta obscena violència política que fereix i mata deliberadament els que sap que són innocents per pressionar els que no sap com atacar i creu que són culpables, ¿podem dir que és més ètica (o menys criminal) quan la perpetra un estat?
El filòsof australià Igor Primoratz dóna quatre arguments per afirmar, ben al contrari, que la d'estat és més condemnable: 1) perquè té molt més potencial destructiu i fa més víctimes; 2) perquè exigeix més secretisme, engany i hipocresia; 3) perquè viola lleis i tractats que només els estats signen; i 4) perquè per a un estat no sol ser mai l'únic i últim recurs i per a certes minories és almenys qüestionable que no ho sigui.
Jo n'afegiria un altre, d'argument. En aquells casos, no tan insòlits, en què tot fa pensar que el terrorisme lluita pels drets bàsics d'un poble i l' antiterrorisme pels privilegis de certes elits, condemnar-los tots dos no hauria de voler dir, si ens mantenim una mica lúcids, posar-los al mateix nivell.
