Publicitat
Publicitat

Els diminutius contra la dura realitat

Un llibret és un llibre petit, el text d'una òpera i un arrebossat de pernil dolç i formatge; i si bé una llibreta sol ser més prima que un lli bre, se'n separa per coses més importants que la mida. L'ús del diminutiu obre la porta a un canvi de sentit lèxic. De vegades és suau, com el de pa a panet o full a fullet ; i de vegades substancial, com el de braçal a braçalet o el de braga a bragueta . El nou sentit pot tenir se gles, com el d'aquests dos últims exemples, o estar naixent ara mateix.

Tinc un rebuig instintiu als diminutius derivat d'un ús matern una mica pervers: sempre que a casa hi havia peixet en lloc de peix vo lia dir que, com a mínim, era del dia abans. I és que el diminutiu també serveix per fer anar coll avall la dura realitat, com deixar un nadó en mans d'estranys. Ni escola bressol ni llar d'infants poden amb guarderia i ara veig que , imitant un ús ben viu a Mallorca, se'n diu escoleta . Si el portes a la guarderia, el tractes d'objecte, l'aparques una estona; si el dus a l'escoleta, ja l'estàs preparant per a la vida.

Dir-ne escoleta de la guarderia tira sucre al que sona amarg. No és segur que canviï la realitat, però fa de més bon pair-la. És un bon exemple de l'ús del diminutiu com a teràpia d'autoajuda. Ara: no tinc gens clar que jo en digui mai escoleta . Saber que és dialectal fa que no ho trobi tan carrincló , però potser pels meus traumes infantils, quan sento escoleta tinc la sensació que m'estan donant peixet.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF