La concordança d''haver-hi' (1)
Dedicaré a aquest tema alguns tastos perquè considero que exemplifica molt bé què pot passar quan, en criteris de correcció lingüística, posem els prejudicis per sobre de la intuïció.
Si ara us pregunto "Què és més correcte: hi ha moltes raons o hi han moltes raons?", la majoria triareu la primera opció. Alguns perquè tot i que dieu hi han sabeu que la norma prescriu hi ha; d'altres, els més joves, perquè l'estàndard que diu sempre hi ha és el medi on heu crescut; i uns tercers, ben pocs, perquè el vostre dialecte no fa aquesta concordança.
En efecte, aquesta és la norma que ha triomfat i la que seguim la gran majoria de mitjans. I ara no us faré ballar el cap propugnant que la canvieu, però (com en altres casos) sí que crec que, si la poguéssim establir de nou situant-nos a principis del XX, seria més assenyat preferir la concordança, com va acabar mig reconeixent el mateix Fabra.
Perquè, per ironies del destí, la norma es va crear -com ens explica molt bé Joan Solà- per reprimir la catalanada consistent a escriure i dir "Allí habían dos" o "Siguen habiendo problemas" en lloc de "Allí había dos" o "Sigue habiendo problemas".
Tant insistien les gramàtiques castellanes del XIX publicades aquí a reprovar aquest vici que l'estigma va arrelar en el nostre inconscient i els gramàtics catalans van repetir, per pura inèrcia, que fer concordar haver-hi era incorrecte.
No es paraven a pensar que si la majoria de catalans cometien aquell error en castellà era precisament perquè es tractava d'un tret genuí i diferencial de la seva llengua. Demà veurem com al principi Fabra també va caure en el mateix parany i com va anar canviant d'opinió amb el pas del temps.
