Publicitat
Publicitat

Qui coi dóna els Pulitzer?

DE PETIT vaig ser induït per la meva mare, addicta al Patufet , a llegir llibres d'en Josep M. Folch i Torres. Em deixaven un regust anacrònic i retrògrad sense que llavors fos capaç de precisar per què.

De gran vaig entendre que una funció subtil dels melodrames en què el ric ajuda el pobre és legitimar la desigualtat. Si ets ric i tens bon cor, vénen a dir, no t'ha de fer patir ser opulent enmig de la misèria.

Hauria jurat que era un gènere obsolet, però fa vuit dies vaig llegir, en aquest mateix diari, un article del dos cops Pulitzer Nicholas D. Kristof amb l'entendridora història d'una rica empresària i una prostituta.

L'article, com de passada, lloava la Colòmbia actual, que, segons ell, es beneficia del molt valuós llegat d'Álvaro Uribe, un líder polític que, com Aznar, també va ser premiat amb una convidada al ranxo de Bush fill pel seu modèlic acatament.

Un final moralista relligava els dos temes: "Rics i pobres formen part del mateix bàndol i tenen l'obligació d'ajudar-se els uns als altres". O, dient-ho d'una altra manera, el bon pobre és dòcil com Colòmbia, no pas repatani com Veneçuela.

Però el que em va arribar al cor és que, per ell, la prova més concloent que els rics d'aquell país no es volien aïllar dels pobres era que pagaven un impost especial per reforçar la vigilància policial. Bravo, Kristof! Doneu-li un altre Pulitzer!

Si l'hi concedissin igualaria els tres de Thomas Friedman, el genial columnista que nega tota relació causa-efecte entre la política exterior dels EUA i el terrorisme. Arribats a aquest punt no em sé estar de preguntar-me: qui coi dóna els Pulitzer?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT