Sororitat i fraternitat
Com a pare de dues nenes de quatre anys assetjades per vestits de princesa i abocades a créixer, si no hi ha canvis radicals, en un ambient de prematura sexualització, soc molt conscient que el masclisme -i, més concretament, el que tendeix a fer de la nena/noia/ dona un objecte sexual- no el monopolitzen els mascles. En el dia a dia d’una escola es faevident que la implicació d’algunes mares en aquesta sexualització és més intensa i entusiasta que la de la majoria dels pares, que tendeixen -en el que és una altra terrible caradel mateix mal- a tenir interessos més elevats.
El masclisme és part constitutiva del que som com a societat. Som masclistes perquè hem mamat una manera d’entendre la família i la societat que és masclista. I podem dir mamat perquè són moltes les mares (i també els pares, esclar) que transmeten valors masclistes als seus fills i filles. Em sembla que això ho subscriurien una gran majoria de feministes, dones i homes, i per això se’m fa tan difícil entendre que cert feminisme torni a posar l’accent a combatre el masclisme -o, per ser més exactes, l’estructura de poder que en deriva: el patriarcat- des d’una aliança exclusivament de dones: la sororitat.
El feminisme només arribarà a ser hegemònic -i està, per desgràcia, molt lluny de ser-ho- si deixa de presentar-se com una batalla entre dos sexes atrinxerats en les seves posicions. Plantejat així, no només exclou els homes, també crea fortes reserves i rebuig en moltes dones. Lluny de ser aquesta batalla, el feminisme és el moviment social contemporani amb més potencial humanitzador. No és cert que el masclisme i el patriarcat siguin només enemics de les dones. Són enemics de tota persona que vol un món millor per a ell i per als seus. El mal que fa a les dones, pel simple fet de ser-ho, és immediat i obvi -en són les víctimes més clares i incontestables-, però no hauríem d’ignorar l’enorme infelicitat en termes d’autoestima, aïllament i violència que causa en milions d’homes a tot el món. Té tot el sentit del món que al feminicida l’anomenem botxí, però que ho sigui no el fa menys víctima del dolor psicològic a què el condemna el seu masclisme, i que sovint el du a suïcidar-se. Ser masclista vol dir ser incapaç de conviure civilitzadament, i no hi pot haver autèntic benestar fora de la convivència.
A les universitats dels EUA les fraternitats i les sororitats són organitzacions d’universitaris mascles i femelles, respectivament, envoltades d’un cert secretisme i amb certa tendència a la disbauxa. Però en termes polítics la fraternitat és el nom del tercer ideal -el més oblidat- de la Revolució Francesa, l’únic capaç de conciliar la llibertat i la igualtat. I en l’última accepció d’algun diccionari, és també el lligam que uneix els que combaten junts per una mateixa causa. És aquest, al meu parer, el lligam que interessa al feminisme. A la sororitat jo hi oposaria la fraternitat: la política d’estendre les aliances a tots els que vulguin lliurar aquest combat.
