13/05/2017

Propietaris i llogaters

2 min

El que més sorprèn del naixement fa cinc dies del Sindicat de Llogaters de Barcelona és que s’hagi trigat tant a articular una resposta ciutadana davant un drama de tanta magnitud.La gran fractura entre els joves la marca avui que heretin (o manllevin) de la família un pis per viure o s’hagin de buscar la vida per trobar-lo. Pagar un lloguer o no, per als més que precaris nous assalariats, és determinant per arrapar-se a la minvant classe mitjana o lliscar cap avall.

Per què s’ha trigat tant? El principal motiu és que l’ampli sector social que entoma de ple la devaluació interna hi ha arribat dividit en propietaris i llogaters. La pujada del lloguer atrapa parents i amics en bàndols oposats. Mentre uns es freguen les mans i se n’aprofiten, els altres veuen com deteriora el seu minvat poder adquisitiu. Destrueix la unitat dels que només units la podrien aturar.

Els cants de sirena van començar als 70. “Si no tens casa -deia una Thatcher dolça i persuasiva- ara per fi podràs tenir-ne”. Tot conspirava per penalitzar el lloguer i incentivar la compra. L’estat es treia de sobre el deure de garantir el dret a l’habitatge i el carregava sobre les espatlles de les famílies.S’inhibia de regular un bé bàsic per a la cohesió i el llançava a la selva del lliure mercat.

Fa pocs dies el govern del PP ha fet públic l’esborrany del pla de l’habitatge 2018-2021. Hi anuncia un munt d’ajuts als joves. Uns ajuts que reincideixen cínicament en els estímuls a la compra que ja van inflar bombolles i van portar a l’actual desastre. Cal haver perdut la memòria per ignorar que les subvencions a la compra o el lloguer fan que els preus pugin, com a mínim, en la mateixa proporció. Els que donen els ajuts saben prou bé que s’esmunyiran de les mans dels que els necessiten i acabaran a les butxaques dels de sempre. Això sí que és populisme, i de la pitjor espècie.

El més greu d’aquesta crisi és que, malgrat l’enorme patiment social que ha provocat, no sembla que hagi servit per modificar substancialment els principis profundament equivocats que la van provocar. Seguim permetent que un mercat global desregulat especuli amb els nostres drets més bàsics. Res fa pensar que els polítics que ara manen no tinguin els mateixos incentius per corrompre’s que els que ja comencen a seure al banc dels acusats. I hem fet ben poc per impedir que una nova bombolla immobiliària ens torni a petar a la cara.

Garantir el dret a l’habitatge va en la direcció contrària a la dels plans del PP: passa per desincentivar la compra i anar augmentant el parc de pisos de lloguer gestionats públicament. Un gir així demana, esclar, governs molt diferents però també demana un canvi més íntim i personal. L’hegemonia neoliberal ens ha ficat a dintre el cuc de posseir i una ideologia encara més perversa: que els rics (o els propietaris) mereixen ser-ho i els pobres (o els llogaters) també. Esperem que el Sindicat de Llogaters sigui un primer pas per deixar-la enrere.

stats