Publicitat
Publicitat

TAST D’ESTIU

L’exercici ascètic d’endreçar

Qui endreça i desa acaba sent més conscient de l’absurda acumulació d’objectes inútils a què aboca el consumisme

L’estiu ens permet descansar, viatjar, llegir, fer tertúlia... però també ens hauria de permetre -sobretot quan ja s’acaba i l’ambient refresca una mica- endreçar. Quina mandra, quina insuperable mandra!, em direu. Sí, és cert, fa molta mandra, però si no ho fem ara, quan ja falta poc perquè tornem a ser esclaus de la rutina, haurem d’afrontar el curs amb tot de calaixos i armaris plens de merda que ens donaran nou mesos més de mala vida: de desesperar-nos perquè no trobem res.

Endreçar és un exercici ascètic. Exigeix tenir aquella fe infantil que fa fer tan bona lletra quan s’enceta llibreta nova i se sustenta en la renovada confiança que podrem ser millors del que hem sigut. Igual que aprimar-se, costa tant com satisfà. El benestar espiritual que dóna saber què tens i on ho tens, que tens el que necessites i has llençat o donat el que et sobrava, que res no està entatxonat ni embullat, compensa de sobres l’heroic esforç d’haver-ho aconseguit.

Cal que un poeta ens canti l’èpica d’aquesta epopeia en què ens enfrontem al terrible drac de la síndrome de Diògenes i recuperem espais que ja pensàvem que quedarien per sempre sota el seu malèfic poder. Ara bé, perquè endreçar no sigui inútil cal després desar. Perquè si convenim que endreçar és “trobar un lloc per a cada cosa” i desar “posar cada cosa al seu lloc” (tot i que en l’ús i als diccionaris puguin ser i siguin també sinònims), resulta evident que, sense una disciplinada persistència del segon, l’admirable coratge del primer és flor d’estiu: una enorme despesa d’energia que no obté els rèdits que mereix.

Si la llengua crea caràcter, endreçar i desar -dos verbs precisos i preciosos, sense un equivalent clar en altres llengües- haurien de ser dos grans puntals del nostre. Es parla poc d’ endreçar (i després desar ) com un primer pas per canviar el món. Però qui endreça i desa acaba sent molt més conscient de l’absurda acumulació d’objectes inútils -que seran muntanyes de deixalles- a què ens aboca un consum desbocat. ¿Podem construir un nou estat amb la casa plena de cables embullats, mòbils obsolets, piles gastades, roba que mai ens posem, medecines caducades...? ¿Podem salvar el planeta?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF