L'etern cinisme de la 'realpolitik'
"L'aliança entre els Estats Units i Israel és eterna"
Barack Obama
Què vol dir Obama posant tan lluny de la mesura humana la relació amb un país? ¿Ens insinua que faria costat a Israel fins i tot en el cas -totalment hipotètic- que s'hi instaurés un apartheid com el sud-africà? ¿Beu de l'integrisme que porta a voler ser sempre amic del poble escollit per Déu?
En la pràctica, i contradient un aclaparador consens internacional, els EUA són el gran obstacle perquè hi hagi pau a la zona. Alguns diuen que ningú arriba a la Casa Blanca contra el lobi jueu; d'altres veuen en Israel la millor base militar de la primera potència per tenir sota control una zona clau, però el cert és -ho diu Obama- que el vincle és indestructible.
L'eternitat és la metàfora d'una sagnant crueltat: que l'àrbitre que imposa la realpolitik en un conflicte que s'eternitza sigui jutge i part. En aquest àmbit Obama només supera els Bush en cinisme retòric: crida a negociar però no fa res per impedir que nous assentament hebreus vagin fent inviable aquest estat palestí que assegura que cal assolir.
Les proclames d'aliança eterna són més pròpies de mafiosos que d'estats sobirans, perquè la llibertat i el temps fan imprevisibles futures dissensions. Però fins i tot quan la retòrica patina, els grans mitjans són incapaços de llegir entre línies.
Mentre els drones van sembrant dolor i odi, mentre Gaza s'assembla cada dia més a un bantustan, el líder mundial i premi Nobel de la pau preventiu guarneix amb llacets i belles paraules la immoralitat que acompanya sempre la política exterior d'un imperi.
