24/12/2016

L’ensorrament definitiu del Mur

2 min

Es preguntava dilluns Vicenç Villatoro en el seu dietari si les paraules progressista i conservador tenen encara un sentit clar o han esdevingut etiquetes buides. És una pregunta important i sovint tinc la sensació que com més es defensen posicions conservadores més interès es té a aigualir les diferències entre aquests dos conceptes històricament antagònics. Per què? Segurament perquè, en general, progressista suscita més adhesions que conservador. Molts conservadors volen passar per progressistes i ben pocs progressistes volen passar per conservadors. I com que aquest transvestisme no sempre és fàcil, una segona estratègia dels primers és difuminar al màxim els perfils d’una distinció que no els afavoreix públicament.

En un món on resulta cada dia més evident que una majoria d’infants, pel simple fet de néixer on neixen, estan privats de drets humans bàsics, és conservador qui accepta com una fatalitat o un mal menor que només una minoria disposin del que tots volem per als nostres fills. Però aquest és un conservadorisme extrem, gairebé cínic, que pocs conservadors subscriurien. Qui diu que és conservador també sol estar a favor d’estendre al màxim el benestar, però creu que el millor camí per aconseguir-ho no passa per alterar de manera substancial l’ statu quo. En el model de societat que es veu com a vencedor de la caiguda del Mur de Berlín, els conservadors consideren que és un greu error voler enriquir els pobres empobrint els rics. I asseguren que una redistribució que maximitzi la igualtat provocarà un empobriment general que farà els pobres encara més pobres.

Mentre tota la societat progressava, aquests arguments els permetien ser conservadors -defensors a ultrança del sistema econòmic vigent i de tots els privilegis que comporta-sense deixar de semblar, en un cert sentit, progressistes. Però avui, quan comença a ser evident que molts fills viuran pitjor que els seus pares i els rics es fan més rics mentre els pobres es fan miserables, ha deixat de ser possible ser conservador i progressista alhora.

Ser conservador a banda i banda del Mur volia dir defensar dogmàticament un sistema que veia incompatibles igualtat i llibertat. A l’Oest sacrificaven la primera; a l’Est, la segona. Ser progressista vol dir creure que no només no són incompatibles sinó que són inseparables. Avui el Primer Món torna a aprendre, a les portes d’un 2017 que desitgem feliç però veiem intensament negre, que la democràcia no la fa possible la grandària del pastís, sinó un mínim d’equitat en el seu repartiment.

Amb la desaparició de Fidel, és com si hagués caigut un petit tros del Mur, ja en molt males condicions, que enmig de l’explosió d’alegria del 1989 es va salvar dels pics. I és ara, 27 anys després, quan podem constatar que tenien raó els que deien que encara que, aparentment, la caiguda del Mur només hagués ensorrat un sistema també havia deixat tocat de mort l’altre.

stats