Jugant sempre en camp contrari
El català no és ni la llengua comuna dels catalans ni una llengua necessària, comunicativament parlant, per viure a Catalunya. La llengua comuna i necessària és el castellà. Si a aquest marc sociolingüístic advers hi afegim que el nacionalisme espanyol —la ideologia de molts funcionaris de l’Estat— mai ha renunciat a convertir Espanya en una única nació amb una única llengua, hi ha raons per creure que el rosari de greuges lingüístics serà inacabable. Ni la cooficialitat serà mai real ni el bilingüisme serà mai simètric. La llengua anirà encaixant gols en un camp de joc on tot se li girarà en contra. L’únic que pot aturar-ne la minorització i fer que jugui a casa és que a casa sigui, amb claredat, la llengua preeminent. Dir-ho potser no és la millor estratègia per guanyar un referèndum, però és la veritat.
