02/01/2013

'Ell' pot ser una cosa? (2)

2 min

L'ús d' ell , ella , ells , elles per referir-se a inanimats de què parlàvem divendres suscita opinions molt diverses en els nostres gramàtics. Jané el defensa apel·lant a un criteri d'autoritat. I és indiscutible que en la llengua de Ramon Llull o Ausiàs March n'hi ha de tota mena. I també n'hi ha un munt al Fabra i al DIEC2.

Sense contradir-lo, Solà apunta que l'expansió del seu ús en llengua escrita, i sobretot en els registres més formals, no es correspon amb el rebuig que generen en la intuïció de molts parlants.

I, en aquest sentit, la tendència general a fer més directe i planer l'estàndard hauria d'afavorir un ús més restrictiu d'aquests pronoms. Seria un d'aquells casos en què els registres col·loquials frenarien un perillós acostament al castellà dels més cultes.

No hi ha dubte que la superior complexitat sintàctica de la llengua escrita empeny a habilitar recursos per fer-la menys ambigua, sobretot si l'escriptor té de model llengües que tenen aquests recursos.

La distinció entre per i per a que estem forçats a intuir els parlants del dialecte central, perquè la prescriu la normativa, és potser l'exemple més polèmic de la imprecisa frontera entre fer més clar i imitar el castellà .

Igual que llavar un calcetí és genuí a València però no a Barcelona, l'ús d' ella en la frase "Una llengua decau quan l'interès del parlant s'aparta d'ella" seria genuí en el valencià Sanchis Guarner, que n'és l'autor, però no en Quim Monzó.

Així doncs, per molt que el DIEC2 i els clàssics ho avalin, us animo a fer cas del que intuïu i a no abusar d' ell , ella , ells i elles per a inanimats, tot i que admeto que en algun context són el mal menor.

stats