Donald Trump i els progres de Sarrià
Cap allà als anys 80, sempre que a un amic meu li deien, en to condescendent, “Tu ets una mica kumbaià, oi?”, ell, responia, amb ferma serenitat, “Ara que ho dius, bastant. De fet, cap dels meus amics i familiars no és de la Falange ni de l’Opus”. M’hi va fer pensar fa uns dies Xavier Roig quan en un article es va referir al progressisme de Sarrià en un to no precisament apologètic. Tot i ser veí de barris marítims i d’orígens més humils, jo m’hi identifico força, amb el progre de Sarrià, i sempre he pensat que el pare de Robinson Crusoe tenia tota la raó quan instava el seu fill a ser de classe mitjana: algú prou benestant per amarar-se de cultura però prou lluny dels alts privilegis perquè, defensar-los, no comporti perdre la consciència social.
En la investidura de Trump, era molt impactant veure el contrast estètic entre la seva família i la d’Obama. Estic segur que si aquestes imatges les poguéssim passar fa només un any, els espectadors les atribuirien a un film situat en un delirant futur distòpic. No semblen reals. La gràcia d’Obama és que, tot i que pugui tenir greus defectes, dona la imatge d’una persona decent i ponderada. La gràcia de Trump -si se’n pot dir així- és que tots els defectes morals que atresora se li veuen a primer cop d’ull: els exhibeix i exhibint-los permet als que els comparteixen no haver-se’n d’avergonyir. És com haver sigut racista tota la vida dins l’armari i ara poder sortir-ne i dir: “Sí, soc racista, i què?” I qui diu racista diu masclista, homòfob, etc. Obama no és de classe mitjana, però s’esforça per semblar-ho. Trump és un superric orgullós de ser hortera.
On hi ha societat civil, on hi ha esplais i caus -dit en termes kumbaianescos i sarrianencs-, hi ha valors molt diferents dels que genera l’aïllament social. I la victòria de Trump és la victòria del superric aïllat que ha sabut connectar amb l’aïllament d’una part molt important de les classes més pobres i empobrides. Pot semblar paradoxal però els dos aïllaments generen un tipus de ressentiment social que té molt en comú i que acaba empatitzant: un ressentiment que està ple de violència continguda.
Als esplais i caus dels Estats Units s’hi ha format una joventut que donava, massivament, suport a Sanders. I la victòria de Trump -aquest desastre que pot tenir conseqüències catastròfiques per a tota la humanitat- també té molt a veure amb una rival que era massa establishment, i estava massa a prop dels alts privilegis, per mobilitzar la societat civil més exigent o adormida. Però és també, i de manera decisiva, la pèrdua d’influència de l’oci actiu i públic generat des de la base -amb caus, esplais i moltes altres formes d’associacionisme- i la seva gradual substitució per un oci passiu d’antivalors consumit en la privacitat i bombardejat des de les altures per les grans corporacions que monopolitzen les TIC, el que explica que algú tan inversemblantment impresentable sigui avui el nou inquilí de la Casa Blanca.
