Docents de català incompetents
Aquests dies he assistit a un curs d’estiu de la URV sobre la nova gramàtica de l’IEC (GIEC). La majoria d’alumnes, professors de secundària, n’han sortit força atabalats. I això que tant Jordi Ginebra com Anna Montserrat han fet un esforç més que lloable per aclarir i simplificar la nova norma. Però la GIEC és tan ambigua, sinuosa i implícita que qui s’hi immergeix en surt tenint menys clar que abans com ha d’ensenyar normativa i què ha de comptar com a falta.
En tot cas, els que s’hi han immergit rai. Per perplexos que estiguin són els més preparats. La docència de la llengua té un altre front molt més sagnant: el que permet des de fa uns anys ensenyar català a secundària sense haver de tenir ni acreditar la competència necessària per fer-ho. Aquest escàndol, denunciat reiteradament des del 2010, és conseqüència directa d’uns canvis aberrants propiciats des dels departaments d’Ensenyament i Universitats.El famós màster que d’un temps ençà cal cursar per fer classe als instituts -en aquest cas, el de llengua i literatura-, en lloc de ser un filtre que apugi l’exigència, per obra i gràcia d’un foc amic, tanca portes als que en saben i les obre als llecs en la matèria. Com? Bàsicament a través de dos despropòsits: 1) permetent que qui no hagi cursat (gairebé) cap assignatura de llengua i literatura catalanes a la universitat el pugui fer; i 2) no incloent obligatòriament continguts de català. El màster, contra la lògica -i a diferència de l’impartit al País Valencià-, ajunta català i castellà al·legant poca demanda (és, per tant, impossible demanar cap nivell de català als que el cursen), i no exigeix cap prova ni curs addicional per entrar-hi als titulats en periodisme, art dramàtic o humanitats. Com que té places limitades i les assigna en funció de la nota dels estudis completats (amb exigua o inexistent presència del català), els filòlegs i lingüistes en poden quedar fora mentre hi entren autèntics analfabets en la llengua de Ramon Llull. Com diu un conegut hashtag : “Et felicito, fill!”
I el pitjor és que els estralls que pot causar aquest front poden ser molt aviat catastròfics, perquè estem a les portes que les nombroses promocions que van aconseguir places en aquesta especialitat al voltant del 1980 es jubilin també en massa, i per tant entrin en massa, com a professors de català de les noves generacions, docents que no tenen ni els coneixements ni la motivació imprescindibles per afrontar amb èxit el que ja és, per als més competents i motivats, un autèntic repte.
És probable que el buit no el pogués omplir només filologia catalana, uns estudis que han patit un dràstic i alarmant descens d’alumnes. Però tenim mitjans de sobres per formar els titulats en altres carreres que, empesos per la lògica de l’oferta i la demanda, es decantin per aquesta docència. No soc gremialista i odio la titulitis : parlo només d’exigir la competència necessària i establir mecanismes per adquirir-la. Si no es fa res i el desastre es consuma, costarà molt creure que als nostres polítics els importa de debò el futur de la nostra llengua.
