David Fernàndez: un entre tants
Cert setge de silenci i un nom massa normal m'obliga a dir d'entrada que és cap de llista de la CUP per Barcelona.
Va néixer a Gràcia ara fa 36 anys però els seus avis són de Zamora. No té hipoteca ni televisor i pertany a la generació amb estudis superiors que sobreviu com pot entre la precarietat, l'atur i el mileurisme.
Amb l'arracada a l'orella i la samarreta gastada, és la imatge més visible d'aquest independentisme antisistema que vol reconstruir els Països Catalans des dels municipis.
Ve de l'activisme veïnal i la lluita pels drets civils però no ha militat mai en la formació que encapçala. Ell assegura que és un entre tants, i veu en el liderat un inici de perversió democràtica.
Parla molt de pressa i una mica entrebancat, com volent capgirar en pocs minuts les veritats oficials. No crida però en la seva tensa calma hi batega la profunda indignació de la resistència passiva que ha rebut cops de porra policials.
Afirma que Mas fa d'Evita Perón i que és un frau que els que fa quatre dies que són sobiranistes vulguin monopolitzar el moviment de tot un poble. Posa els desnonaments com a exemple que només la força de la gent acaba defensant els drets bàsics.
Manté intacte un radicalisme de primera joventut que quan l'ascensor social funcionava s'anava apaivagant a mesura que pujava.
El seu discurs només arrela entre els que creuen que un altre món és possible, però, a mesura que el que tenim es va empobrint i escalfant, els escèptics es tornen tan somiatruites com ell.
