Publicitat
Publicitat

VIATGE A BARCELONA (20)

Nazario i el cargol poma, a la plaça Reial

L'artista viu a la plaça Reial des de fa 36 anys. L’ha dibuixat, l’ha escrit i ara la fotografia des de la finestra de casa seva

La plaça Reial és a la Rambla el que una àrea de descans és a l’AP-7. Els turistes hi entren, de dia, fugint del trànsit. Hi troben 1.777 cadires, 1.669 de les quals pertanyen a les terrasses dels bars que volten la plaça i vuit, només vuit, són públiques. A les set de la tarda, assegut al bar Ocaña, hi veig l’artista Nazario, que viu a la plaça Reial des de fa 36 anys. L’ha dibuixat, l’ha escrit ( Plaza Real Safari) i ara la fotografia des de la finestra de casa seva. Les imatges estan exposades temporalment a l’Ocaña i es poden veure sempre a la seva web (nazarioluque.com). “¿Tu ets l’alcalde de la plaça Reial?”, li pregunto. “Sí, l’alcalde accidental, ara que tenim l’Oriol Bohigas una mica fotut”.

Nazario va ser un dels personatges cèlebres d’aquella Barcelona canalla dels anys 70, la dècada que se sol invocar cada vegada que algú lamenta que aquesta ciutat ja no és el que era. “Tot canvia, nosaltres tampoc som el que érem”, admet Nazario. “Sóc un enamorat de la plaça Reial, el que passa és que ara hi ha el turisme, que és com el cargol poma: es carrega tot el que és autòcton. Colonitza un territori i acaba amb la seva diversitat”.

Davant de la nostra terrassa, comencen a actuar per als turistes mitja dotzena de brasilers, que fan acrobàcies al ritme d’una percussió molt sorollosa. Estem asseguts de costat i hem de deixar de parlar, perquè no ens sentim. “Estic fins als collons de la capoeira”, alça la veu Nazario. “Als veïns ens tenen martiritzats, però és que amb aquest xivarri tampoc permeten que cap altre músic pugui actuar a la plaça”. Uns metres més enllà, veig uns gitanos de l’Est que esperen torn per poder tocar unes melodies amb el violí i també un malabarista de la pilota que porta la samarreta amb el 10 de Ronaldinho, i que mata el temps fins que s’acabi la capoeira.

Nazario Luque se m’enduu a casa seva. Té una col·lecció de més de 300 postals de la plaça, fotos emmarcades de quan es va inaugurar a mitjans del segle XIX, i dues càmeres amb què retrata els personatges pintorescos que habiten la plaça Reial. Ara està treballant en una col·lecció de fotos al voltant de la cervesa: “Els que la venen, els que se la beuen, els que la pixen i els que recullen les llaunes per reciclar-les”. Té doble vidre a les finestres i la seva habitació és interior. Però només sentint un soroll ja sap identificar quina hora és: “Em llevo a les 6, amb els crits i la remor de la gent que surt dels locals i no vol anar a dormir. De 7 a 9 és l’hecatombe: entren els que netegen la plaça i fan la mateixa fressa que un generador de corrent. A partir de les 9, comencen a arribar entre 30 i 40 camions per descarregar els subministraments als bars. De les 10 a les 12, hi ha una certa tranquil·litat. Fins que arriben els de la capoeira. I l’hora punta és a partir de les 11 de la nit, quan vénen els comiats de solter, amb els xiulets i les polles al cap. Llavors, em prenc una pastilla i me’n vaig al llit”.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT