08/08/2015

Mojitos del Pakistan a la platja de la Barceloneta

2 min
Mojitos del Pakistan a la platja de la Barceloneta

Quan d’aquí uns anys algú pregunti què passava l’estiu del 2015 a Barcelona, haurem de recórrer a aquesta foto de Pere Tordera per documentar-ho. Un ciutadà d’origen pakistanès porta a les mans una safata de mojitos il·legals i insalubres, que intentarà vendre als turistes de la platja de la Barceloneta; al cap, hi llueix un barret amb el nom de la ciutat que l’ha acollit i als ulls, una mirada inquieta, de “qui és aquest que em fa fotos”, de “quant tardarà la Guàrdia Urbana a confiscar-me el material”, de “que difícil que arriba a ser buscar-se la vida a Europa”.

L’estiu del 2015 es veu un trànsit constant de ciutadans pakistanesos carregats amb safates de porexpan pels carrers de la Barceloneta. Uns fan de cambrers, els altres els preparen i encara uns tercers tenen muntat un servei de contravigilància per detectar quan s’acosta la Guàrdia Urbana. Si els enxampen, els posen una multa (que no pagaran) i els prenen la mercaderia. Per això, amaguen l’alcohol en llocs inversemblants: a sota els cotxes, en papereres, contenidors, quadres elèctrics, clavegueres i també en pisos del barri, que canvien quan estan cremats, la qual cosa fa pensar que hi ha una autèntica estructura empresarial darrere d’aquests homes que no beuen alcohol, però que en preparen per als turistes. Darrere d’aquests homes que no disposen de vacances, perquè tampoc tenen una feina.

Ara en veig un que entra al número 80 del carrer Santa Clara amb bici i carregat amb bosses de gel. En uns altres baixos del carrer Sant Carles, un home pakistanès arriba amb una safata buida i al cap de poc en tornarà a sortir cap a la platja amb una dotzena de còctels. D’un supermercat del carrer del Judici en surt un tercer home, que acaba de comprar una bossa de gel. El segueixo. Ara agafa el carrer Comte de Santa Clara i marxa decidit cap a la platja. Sense deixar de caminar, fa rebotar la bossa amb força una dotzena de vegades contra la façana dels edificis que es troba al seu pas. Ja té el gel trinxat.

A primera línia de mar, lluny de la vigilància de la policia que patrulla pel passeig, l’home hi ha deixat, abans d’anar a comprar el gel, una tovallola i una bossa negra d’esport. Tots els estris i ingredients que necessita per preparar els mojitos els té en petites bosses de plàstic dins de la gran bossa negra. Jo me’l miro des de tres o quatre metres de distància, assegut a la sorra, mentre per davant i per darrere em passen altres venedors ambulants oferint-me un mojito per quatre euros i dos per cinc euros. El meu home triga encara no vuit minuts a preparar dotze mojitos: hi posa gel, rodanxa de taronja, fulla de menta i hi aboca un líquid de color verd fluorescent que tenia en una ampolla d’aigua sense etiqueta, on se suposa que prèviament algú deu haver barrejat rom, soda i/o vés a saber què.

Quan acaba, s’aixeca i afegeix el seu “Mojitoooo, mojitooo” al cor de pakistanesos que amenitza la migdiada dels turistes tatuats, escaldufats i assedegats, a la platja de la Barceloneta.

stats