'Discutit i indiscutible': carta a Juan Antonio Samaranch
La seva memòria, senyor Samaranch, potser és la més difícil de gestionar que tenim a Catalunya. Incomoda que un personatge tan discutit hagi tingut una aportació tan indiscutible. Agrair els Jocs Olímpics del 1992 a un ex alt càrrec franquista encara ens descol·loca.
Dilluns farà trenta anys de la frase. La tenia perfectament estudiada. Les quatre primeres paraules -“ A la ville de... ”- les va dir en francès. Després, com si fos l’últim penal, va fer una paradinha, un silenci escènic, i va pronunciar el nom de la ciutat en català: “ Barsalona ”. Els que el van conèixer parlen de vostè com un seductor. Un home que volia guanyar i agradar, vèncer i convèncer. Aquell dia, 17 d’octubre del 1986, la seva ciutat obtenia l’organització dels seus Jocs Olímpics. Era la gran oportunitat perquè el reconeixement a la seva figura fos unànime.
No ho va ser, i encara no ho és. Per a alguns, vostè és com si s’hagués mort el 20 de novembre del 1975. Només el recorden amb la camisa blava i el braç dret enlaire, franquista entusiasta. El seu passat invalida tot el que va venir després. Per als altres, en canvi, és com si hagués nascut el 16 de juliol del 1980, el dia que va ser elegit president del Comitè Olímpic Internacional. En aquest cas, el passat no existeix. Ha quedat esborrat per l’esport, aquest esport que es presenta tan blanc i immaculat, que renta més net que ningú, i que s’emporta totes les taques que es puguin haver acumulat en els nostres expedients personals.
No es tenen notícies de cap altre català amb tantes responsabilitats durant la dictadura que, en democràcia, hagi contribuït de manera tan notable al progrés i a la transformació d’una ciutat. Com es gestiona, això? Com t’hi posiciones? Els partits estan dividits, i ho estan, a més, de forma curiosa. El PSC li fa costat a vostè, i s’aparta de la resta de l’esquerra. Convergència també li reconeix els mèrits, contràriament a la resta del front sobiranista. L’alcaldessa, Ada Colau, que es reclama hereva en tantes coses de Pasqual Maragall, ha esborrat el seu nom, senyor Samaranch, de l’escultura que hi havia a l’Ajuntament.
Memòria històrica és commemorar aquests dies el seu paper decisiu en la nominació olímpica de Barcelona. Però memòria històrica també hauria de ser recordar, amb noms i cognoms com el seu, el mal que va fer la dictadura en aquest país. I això no s’ha volgut fer mai. Cap perdó, cap penediment. Silenci, i girar full. I així estem, encara.
P.D. Després de la seva mort, l’abril del 2010, la capella ardent es va instal·lar, tal com era el seu desig, amb tots els honors i unes quantes protestes, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. És interessant intentar imaginar què hauria passat en aquests moments.
