Ancelotti guanya la partida a Martino

BarcelonaCarlo Ancelotti va convertir-se durant 90 minuts en Diego Simeone. El Reial Madrid es va vestir durant la final de Copa d’Atlètic de Madrid. No per l’agressivitat dels seus jugadors, sinó perquè el tècnic italià va tirar 20 metres enrere el seu equip per desactivar el joc associatiu del Barça i esborrar completament Messi, que no va trobar cap ajuda des de la banqueta per solucionar la presó madridista. Ancelotti va guanyar la partida a Gerardo Martino durant tot el partit, tot i que el caràcter de Marc Bartra va donar esperances als blaugranes en sortir al rescat del seu equip, elevant-se imponent per sobre dels centímetres blancs, un bloc molt més poderós en el joc aeri. Bartra va mesurar bé la centrada del córner i amb un moviment enrere va colpejar rabiosament a la porteria d’Iker Casillas. El de Sant Jaume dels Domenys, temptat fa anys pels diners blancs, va besar l’escut del Barça, un senyal inequívoc de per què ha seguit lluitant fins a tenir una oportunitat al primer equip.

Uns minuts més tard -el futbol és capritxós i cruel- el defensa culer va sortir assenyalat en el gol decisiu de Gareth Bale. A Bartra li va faltar contundència per frenar el gal·lès amb falta i atacar la seva carrera desbocada per la banda esquerra. En no aturar-lo a la primera, Bale ja va ser impossible de frenar i Bartra va acabar a terra, acusant els problemes físics que l’havien deixat fora de combat durant els últims dies. Martino el va canviar per intentar a la desesperada un gol a l’últim minut que portés la final a la pròrroga.

Els jugadors no troben la fórmula

Una de les imatges que més es va repetir durant el partit de Mestalla van ser els jugadors del Barça intentant corregir els errors en la pressió. Li va passar a Xavi, que va defensar la sortida de pilota de Carvajal i quan es va girar va trobar un immens espai a la seva esquena. Ningú el va acompanyar a l’hora d’anar a buscar el rival. I a l’inrevés. Les sortides de Sergio Busquets per ajudar els interiors en la pressió van provocar ràpids contraatacs dels madridistes, que tenien la lliçó molt ben apresa, i amb dos tocs atacaven la despoblada defensa blaugrana. Cesc corregia Neymar quan aquest accelerava i topava amb el mur madrileny. Busquets escridassava Dani Alves per la seva pèrdua de pilota que va derivar en el primer gol de Di María. Bartra exigia més passió als seus companys després de tallar una perillosa pilota lateral. Les cares dels jugadors del Barça ho deien tot, no sabien com atacar el 4-4-2 que va plantejar Ancelotti, que va recuperar les seves arrels italianes per dificultar el joc blaugrana. El tècnic del Madrid va mourinhitzar el partit per incomodar les combinacions dels de Martino, que una vegada i una altra van topar amb aquest plantejament, i mai van trobar-hi solucions. Granada, Valladolid, Atlètic de Madrid són casos recents de la dificultat del Barça per crear ocasions ofensives. Les mateixes trampes rivals, la mateixa incapacitat per trobar solucions eficients i fer mal a la porteria contrària. El Barça, la història que es va viure a València l’ha patit molts cops últimament.

Ahir, a Mestalla, el conjunt barcelonista va rematar només 4 cops entre els tres pals, i només va generar una gran ocasió durant el primer temps. Això sí, Neymar va tenir la gran ocasió final per igualar el duel i donar esperances a Martino i els seus jugadors d’acabar l’any amb un títol.

Entre tots els jugadors, el que més evidenciava la seva opacitat era Leo Messi, refugiat a la banda per entrar en joc amb la pilota. L’argentí només va disposar d’un bona oportunitat, un xut que se li va escapar a l’esquerra de Casillas al primer temps. Messi no va trobar les millors sensacions ni a través de l’estratègia. La cova que va dibuixar Ancelotti replegant tot l’equip va esborrar la brillantor de Messi, igual que havia fet Simeone, i Martino i el seu staff en cap moment van aportar llum per marcar el camí correcte a un astre trist.