Programari amb la síndrome del 4x4
Quan els ordinadors van començar a ser personals, en un disquet de 360 kB hi havia lloc per al sistema operatiu, el processador de textos i els documents. Ara, com diu David Pogue, no hi cabria ni el logotip de Windows que veiem mentre l'aparell es posa en marxa.
Els programes són cada vegada més voluminosos, perquè els preus de l'espai de disc i de la memòria no deixen de baixar i els programadors no tenen cap necessitat de programar de manera eficient. Però els usuaris també en som responsables: igual que es venen cotxes tot terreny que gairebé no surten mai de l'asfalt, insistim a exigir al programari que vagi acumulant funcions i opcions que mai no arribarem a fer servir, però que ens obliguen a comprar equips encara més potents.
El resultat és que confiem la nostra feina a uns sistemes molt complicats, de fiabilitat mai prou verificada, i tenim el dubtós privilegi de fer de conillets d'índies dels fabricants, les comunitats de codi obert i les empreses d'internet, sense possibilitat de reclamar res, perquè la lletra petita -que acceptem sense llegir-la- deixa clar que no assumeixen cap responsabilitat en cas de deixar-nos penjats.
