Publicitat
Publicitat

Dígits i andròmines

'Drones': aviació sense aviadors

E ls avions militars que volen sense tripulació a bord no són cap novetat: durant la Segona Guerra Mundial se'n feien servir per a les pràctiques d'artilleria antiaèria i als anys 60 l'exèrcit dels Estats Units en va utilitzar al Vietnam per a missions de reconeixement del terreny. Però ara tornen a estar d'actualitat, a conseqüència del debat al Congrés nord-americà sobre la possibilitat de fer-los servir per matar els seus propis ciutadans en territori estranger. Que es pugui matar ciutadans estrangers, esclar, ja es dóna per descomptat, i de fet un senador nord-americà va xifrar en 4.700 persones les víctimes que han causat fins ara els avions no tripulats dels Estats Units.

Les diverses branques del govern nord-americà -i els d'altres estats, com Israel, l'Índia, Rússia, Alemanya, Itàlia i fins a una cinquantena, inclòs l'Iraq- tenen en servei milers d'aparells d'aquest tipus, anomenats popularment drones (borinots). De fet, ja hi ha més avions militars sense pilot que amb pilot. En essència, es tracta d'aeronaus que volen governades per un pilot que els controla des d'una sala situada a milers de quilòmetres de distància, mitjançant una xarxa de comunicacions xifrades per satèl·lit que transporta les imatges i altres dades captades pels sensors de l'avió i transmet les ordres de l'operador. La majoria fan missions de reconeixement i vigilància, però n'hi ha que tenen capacitat ofensiva: un percentatge altíssim dels míssils que dispara actualment l'exèrcit dels EUA ja surten de drones . Es considera que la generació actual de drones militars va néixer abans dels atacs de l'11-S, quan la CIA i la força aèria dels EUA van modificar un míssil antitanc Hellfire per muntar-lo en un avió no tripulat de vigilància, amb intenció de caçar Ossama bin Laden.

La majoria dels drones en funcionament són fabricats per dues empreses del complex industrial-militar dels EUA: Northrop Grumman fa els Global Hawk i General Atomics els Predator -que darrerament han canviat de nom per adoptar-ne un de menys amenaçador i amb ressonàncies que aquí ens resulten familiars: Reaper (Segador)-. N'hi ha molts que sobrevolen l'Iraq i l'Afganistan i vés a saber quins altres llocs, operant des d'aeroports situats a la zona, però els seus controladors són a la base de Creech, al desert nord-americà de Nevada, on treballen per parelles: un s'ocupa de la navegació i l'altre de la càrrega, siguin càmeres o bé armes. Algunes d'aquestes estacions terrestres controlen més d'un drone. I també hi ha drones que vigilen fronteres terrestres i marítimes.

Amb aquesta quantitat d'avions en servei, la majoria del personal que contracta actualment el Pentàgon hi està relacionat. Fa dos anys que es formen més operadors de drones que pilots, i a més dels operadors, calen analistes -per revisar els vídeos i les dades recollides- i mecànics de manteniment, una feina més intensiva perquè els aparells volen moltes més hores que els avions convencionals. Els drones són més barats d'entrada (cada F-16 costa 55 milions de dòlars, mentre que un Global Hawk costa 15 milions i un Reaper MQ-9 val 30 milions), però l'estalvi inicial queda neutralitzat pel cost suplementari de mà d'obra: en cada missió d'un caça F-16 hi intervenen 100 persones, mentre que per fer volar un Predator durant 24 hores en calen 170, i un Global Hawk n'ocupa gairebé 300. Ara els fabricants tendeixen a dissenyar models amb més autonomia, tant operativa com de funcionament: fins fa poc, els drones no es podien reabastir de combustible en vol, però els models més recents ja poden fer-ho.

Els sensors que hi ha a bord dels drones són de tota mena, però destaquen les càmeres, algunes de les quals poden obtenir imatges aèries d'altíssima resolució: hi ha una càmera d'1,8 gigapíxels, que permet cobrir fins a 40 quilòmetres quadrats detectant objectes de 15 centímetres des de més de 5.000 metres d'alçada. El volum d'informació que genera és enorme: un exabyte -un milió de terabytes- de vídeo al dia.

No tots els drones són de la mida d'un avió convencional. També n'hi ha que semblen de joguina: els soldats britànics a l'Afganistan fan servir el nanocòpter Black Hornet, de 10 centímetres de llarg i 16 grams de pes, fabricat per la noruega Prox Dynamics, que transmet a una consola portàtil les imatges dels llocs on estan a punt d'entrar.

La tecnologia dels drones ha donat lloc a ridículs espectaculars. L'estiu del 2009 soldats dels EUA van trobar a l'ordinador portàtil d'un guerriller xiïta a l'Iraq hores i hores de vídeos filmats pels seus propis drones . No li havia calgut gaire sofisticació per aconseguir-ho: una antena parabòlica apuntant al cel i un programa de 25 euros anomenat SkyGrabber. Resulta que els drones transmeten als operadors remots per canal xifrat, però a les tropes que hi ha sobre el terreny ho fan en obert. Durant la investigació es va comprovar que els comandaments coneixien aquest defecte des de la campanya de Bòsnia, el 1996. Es va assegurar que el problema quedaria resolt el 2014, però l'octubre passat menys de la meitat dels drones xifraven el vídeo.

Un altre incident que faria riure si no fes molta por és el virus que va infectar fa dos anys els ordinadors de la base de Creech. Els sistemes informàtics de les estacions de control de terra no estan connectats a internet, però les dades i els vídeos recopilats durant les missions es transportaven d'un equip a un altre per ser analitzats mitjançant discos durs extraïbles, que sí que es poden infectar i poden propagar la infecció. Des d'aleshores no es fan servir discos i s'ha canviat Windows per Linux.

Possibilitats d'intrusió a banda, les intervencions dels drones són vigilades per diverses pàgines web, com The Bureau of Investigative Journalism i Imagery-Intelligence.com. De fet, un desenvolupador va crear l'aplicació Drones+ per seguir les operacions dels drones amb l'iPhone, però Apple no l'ha acceptat mai a l'App Store.

Les aplicacions militars dels avions sense tripulació augmenten perquè proporcionen més eficiència, però també ho fan els usos civils. S'han fet servir drones per inspeccionar la planta nuclear de Fukushima, per monitoritzar huracans des de dins, per fer prospeccions mineres i per localitzar persones desaparegudes en llocs de difícil accés. Activistes mediambientals vigilen amb drones els vaixells japonesos de pesca de balenes. I la fumigació de camps de conreu amb drones és un segment de mercat a l'alça perquè ofereix molta més precisió.

Es tracta, doncs, d'una indústria pròspera, que disposa fins i tot de lobi propi al Congrés dels EUA. El 2011 la consultora Teal Group estimava que la despesa en vehicles aeris no tripulats es duplicaria en deu anys, passant de 5.900 a 11.300 milions de dòlars. Es van quedar molt curts: el mes passat, una convenció de l'associació sectorial AUVSI va estimar el volum de negoci total dels drones -entre govern i comercial- en 90.000 milions de dòlars durant la pròxima dècada.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF