25/01/2017

L’hora dels pressupostos: o caixa o faixa

3 min
L’hora dels pressupostos:  o caixa o faixa

L’expressió, que tothom atribueix al general Joan Prim, es refereix a la caixa de morts i a la faixa de general. Prim afirmava que estava disposat a jugar-se la vida per guanyar la guerra. L’actual situació del debat pressupostari al Parlament de Catalunya s’assembla molt a la disjuntiva de Prim. Per al Govern i per a Junts pel Sí l’aprovació dels pressupostos és crucial. No disposar de pressupostos posa en qüestió el que segurament és el seu objectiu central: fer el referèndum sobre la independència de Catalunya que van prometre als seus electors. Els pressupostos són indispensables per gestionar la Generalitat fins al referèndum. A partir del 2016, i a diferència del que passava en els anys anteriors, la perspectiva d’una millora econòmica ja pot arribar a millorar els recursos pressupostaris del Govern, i cal aprofitar-ho a fons.

El projecte de pressupost per al 2016 va ser rebutjat per la CUP. Va ser el ministre d’Hisenda qui va guanyar perquè la Generalitat no va poder augmentar la seva despesa. Ara estem a punt d’enfrontar-nos a la mateixa situació. Però ara la CUP també està afectada per aquest “o caixa o faixa”. Els dos argumentaris que la CUP ha preparat per distribuir a l’òrgan col·legiat, o eventualment a l’assemblea, que ha de decidir com votarà aquesta formació política al Parlament es plantegen molt en aquests mateixos termes: “referèndum o coherència”. No sabem quin és “caixa” i quin és “faixa”. Fa la impressió que per a molts cupaires la glòria seria la coherència, la seva, però per a d’altres la glòria seria el referèndum. En tot cas, tots tenen clar que si s’equivoquen l’alternativa és desaparèixer o perdre rellevància.

El projecte de pressupostos té tres components molt vistosos i debatuts: inclouen una partida per atendre les despeses del referèndum, són expansius en despesa i no augmenten la fiscalitat sobre la renda i el patrimoni. Aquests són els punts en què se centra el debat. Per als unionistes la partida per finançar el referèndum es un casus belli i ja han avisat que portaran els pressupostos al Consell de Garanties Estatutàries, cosa que vol dir, en el millor dels casos, un mes de retard, i en el pitjor, la necessitat d’eliminar la partida.

La despesa és clarament expansiva i reflecteix una millora en els recursos disponibles. Sembla que el gruix de la despesa es consumirà en millores salarials per als empleats públics o d’entitats concertades i en reduccions de jornada per als mestres i professors no universitaris, però quedaran centenars de milions per ampliar serveis públics i per a polítiques socials.

El tercer punt és la política fiscal dels pressupostos. No hi ha cap modificació ni del tram autonòmic de l’IRPF ni de l’impost de patrimoni ni del de successions. El projecte del Govern no ha volgut posar més càrrega sobre les classes mitjanes, que són crucials per plantejar el referèndum en condicions de guanyar-lo. Tot i que la CUP afirmi que qui guanya més de 60.000 euros bruts anuals és una petita minoria -una elit- dels que tributen per IRPF, tothom sap -o hauria de saber- que l’IRPF no captura el gruix de les rendes altes, que o bé cobren totalment o parcialment de forma poc transparent, o bé tributen per l’impost de societats o per les sicavs (que cobra l’Estat) en passar de persones físiques a persones jurídiques, o bé estan domiciliades en territoris on la fiscalitat directa és més baixa, com és el cas de Madrid i altres comunitats autònomes. Augmentar la fiscalitat a les rendes dites altes però que no són més que rendes mitjanes és directament lesiu per a una part important de l’electorat que ha virat cap a l’independentisme, sense guanyar vots de cap altre electorat. A més, resulta que una reforma de l’IRPF en uns pressupostos aprovats en any natural començat no tindrà validesa fins a l’any següent (2018), que és quan es meritarà, els ingressos no es liquidaran fins a l’any 2019 i no arribaran a la Generalitat fins al 2020, i això si el govern central no fa algun joc de mans i rebaixa les bestretes per compensar l’increment del tram autonòmic. En definitiva, es deixa l’impacte en mans del ministre d’Hisenda alhora que es transmet el missatge que seguim en règim autonòmic.

Les formes de negociació de la CUP compliquen ulteriorment el panorama perquè els seus representants es neguen a assumir cap compromís. Tot el que han parlat des de fa mesos els negociadors del Govern, Junts pel Sí i la CUP ho decidirà algú altre. Amb aquest mètode no hi ha manera de tancar cap negociació.

El pronòstic que podem fer amb la informació de què disposem és que el resultat serà l’habitual en la nostra història: la “caixa” serà per als projectes d’independència dels catalans i la “faixa” per al govern central. Esperem que no.

stats