19/04/2017

Entre el sí i el no

3 min

Encara que estiguem immersos en discussions sobre com procedir a realitzar el referèndum sobre la independència de Catalunya, no hem de perdre de vista que l’essencial és què votar en aquest referèndum. L’estat espanyol, amb la seva actitud, està donant contínuament raons perquè Catalunya vulgui ser un estat independent de la Unió Europea. Tanmateix, les enquestes no detecten un increment clar dels partidaris de votar . Tot i que s’ha consolidat el pas a l’independentisme d’aproximadament la meitat dels catalans, no queda clar quin seria el resultat de la votació.

Què ofereix l’estat espanyol als ciutadans de Catalunya? Un mal tracte econòmic, un mal tracte empresarial, un pèssim tracte polític, un permanent insult inversor, un arbitratge sempre parcial i l’evidència que sempre serem vistos com un problema per a l’Estat. Tanmateix, sembla que molts ciutadans encara prefereixen aquesta perspectiva.

Dels possibles votants del no, en podríem distingir de tres menes: 1) els que tenen por de marxar d’Espanya; 2) els que, per raons emocionals, els sap greu trencar el vincle i creuen que units estarem millor, i 3) els que se senten nacionalistes espanyols i votaran per raons identitàries. Els dos primers grups es podrien decantar pel sí, i el tercer grup es podria desmobilitzar.

Sobre els que tenen por. Per què tenen por? Potser perquè creuen que es posaran en risc les pensions, i s’equivoquen completament. Potser perquè creuen que no podrem seguir dins de la Unió Europea, cosa que ara, en el cas d’un sí, és més improbable que mai. Potser, simplement, perquè qualsevol canvi genera incertesa, i la incertesa reforça la por. Cal explicar, amb raons, que la independència de Catalunya és un pas per incrementar els drets i les garanties dels catalans, i que es farà pacíficament. Que es faci tot pacíficament és fonamental, tant de cara a la ciutadania catalana com de cara a tot el món. En general, l’Estat intentarà exagerar els riscos i cultivar el sentiment de caos i de por. Caldrà contrarestar la seva propaganda amb arguments, que n’hi ha en abundància. Podrien evolucionar cap a un vot favorable, però caldrà estar molt alerta perquè no creixin els que tenen por.

Sobre els que els sap greu trencar el vincle. Podríem dir que són tots els partidaris d’alguna tercera via. El seu problema és que l’Estat i els partits nacionalistes espanyols demostren, dia sí i dia també, que no hi ha cap espai per a una tercera via, i que el que volen és aprofundir la uniformització d’Espanya. En aproximar-nos al referèndum, la pressió sobre els partidaris de la tercera via serà cada cop més gran. Podem fer molt perquè la ciutadania entengui que no hi ha espai per a la tercera via. Fins i tot els més petits gestos en aquesta direcció queden immediatament desmentits i diluïts davant la immediata reacció de la resta de territoris espanyols. No es pot descartar, ben al contrari, que aquest tipus de votant evolucioni cap al vot en blanc, cap a l’abstenció o cap al sí. Encara que només fos per donar més força al desig d’un futur compartit amb Espanya, però en millors condicions, el sí hauria de ser la seva millor estratègia de vot. Això deu fer molta por als que no volen ni sentir a parlar de referèndum.

Els que se senten plenament espanyols i formen part del nacionalisme espanyol són els qui no demanen el dret a decidir, que no desitgen el referèndum i que votaran no. Tanmateix, l’agressivitat del govern central contra els interessos de la ciutadania de Catalunya pot arribar a desmobilitzar una fracció d’aquest electorat, que no passarà en cap cas a votar però que podria moure’s cap al vot en blanc o l’abstenció. Vivim diàriament situacions que haurien de fer obrir els ulls a l’electorat més reticent davant de la perspectiva d’una Catalunya independent. La constant bel·ligerància estatal en favor de Madrid i en contra de Barcelona, de Catalunya o de l’eix mediterrani pot arribar a pesar en el moment decisiu, i és, en tot cas, una línia argumental de la màxima importància.

Contra aquest escenari, que és molt més líquid del que sovint es vol acceptar en públic, hi ha el perill que el bloc de partidaris del sí pugui no estar plenament mobilitzat. Que ningú no s’enganyi: l’oportunitat de votar en un referèndum sobre el destí de Catalunya és una ocasió única que no es pot desaprofitar.

En definitiva: ni el està garantit ni ho està el no. Els marges d’incertesa són encara molt grans. Això, que espanta tant el nacionalisme espanyol, hauria de mobilitzar les aspiracions d’autogovern de la societat catalana.

stats