10/10/2016

Al llindar de la independència

3 min
Al llindar de la independència

Molts ciutadans europeus vam respirar alleujats quan es van conèixer els resultats del referèndum hongarès sobre les quotes de refugiats. El no a les quotes de la UE va arrasar amb el 98% dels vots però va perdre la batalla: el resultat no va ser vàlid perquè la participació no va arribar al 50%. Ara que el procés català fa un pas endavant i retrocedeix a la pantalla del referèndum -Carles Puigdemont ha estès la mà a Madrid per enèsima vegada per pactar els termes de la consulta-, potser resulta oportú fer una reflexió sobre els llindars de participació i d’aprovació que es fan servir en el context europeu.

La validesa d’un referèndum pot dependre d’un nivell mínim de participació (com en el cas hongarès) però també d’uns requeriments de majoria. En el primer cas, el percentatge del 50% no és infreqüent. Un exemple és Itàlia, on la Constitució preveu que una proposta sotmesa a referèndum és aprovada si vota la majoria dels qui tenen dret de vot (i s’assoleix la majoria dels vots emesos). Certament, hi ha països que fixen un llistó més baix: en el cas d’Holanda, la participació mínima és del 30%. (Vet aquí per què, amb un 32% de participació, sí que va ser vàlid el resultat del referèndum contra l’Acord d’Associació entre la UE i Ucraïna.) Però podríem dir que el 50% és l’estàndard: en el cas del referèndum d’independència de Montenegro la Unió va exigir que la participació mínima fos precisament del 50%.

La segona qüestió és més delicada. La política comparada ens indica que, perquè una proposta sigui aprovada en referèndum, no sempre n’hi ha prou amb el 50% més un dels vots emesos. El cas de Montenegro és prou conegut: la UE va exigir una majoria qualificada del 55%. Es tracta d’un tipus d’exigència força freqüent. Sense anar més lluny, per escollir el Síndic de Greuges el Parlament de Catalunya necessita una majoria del 60%, i per reformar l’Estatut, del 66,6%. També existeix la possibilitat no pas d’establir percentatges superiors al 50% sobre el vot emès sinó d’exigir que, a més de suposar la majoria dels vots emesos, els vots dels partidaris d’una proposta sotmesa a referèndum constitueixin un percentatge mínim del cens electoral. La Constitució danesa estableix que per aprovar una proposta de reforma constitucional cal que hi votin a favor la majoria de persones que participin en el referèndum i almenys el 40% de l’electorat. Aquesta regla del 40% és la que va tombar el referèndum d’autonomia d’Escòcia de 1979. En aquella ocasió, la participació va ser relativament alta (el 72%) i el 52% dels vots van ser a favor de la devolution. El problema va ser que aquest 52% de vots favorables només equivalia al 33% del cens. La Constitució de Letònia estableix que una esmena constitucional només queda aprovada en un referèndum si hi vota a favor almenys el 50% del cens. Els més estrictes en aquest afer són els lituans: les esmenes constitucionals que afectin la posició de Lituània com a república democràtica independent han de ser aprovades pel 75% del cens.

Quan va esmentar el referèndum en el discurs de la qüestió de confiança, Puigdemont es va mostrar disposat a parlar de “quins serien els quòrums que acceptaríem per considerar vàlids els resultats”. En el seu discurs del debat de política general, en canvi, el president no hi va fer cap referència. És cert que una de les resolucions aprovades per JxSí i la CUP insta el Govern a convocar eleccions constituents sis mesos després del referèndum “en cas que l’opció independentista aconsegueixi més del 50% dels vots favorables”, però una qüestió tan important com la dels quòrums no es pot ventilar en un incís d’una resolució. Si el referèndum aspira a algun tipus de reconeixement internacional, cal plantejar-se seriosament un quòrum d’aprovació més enllà de la majoria dels vots emesos. A més d’aquesta majoria, aplicant el criteri més estricte (el lituà) caldria el vot afirmatiu d’almenys 4,1 milions de persones; aplicant el letó, de 2,8 milions; i fent servir el danès, de 2,2. Com va dir la Comissió de Venècia del Consell d’Europa quan se li va demanar l’opinió sobre el referèndum que projectava Montenegro, “exigir el suport a la decisió d’un percentatge de l’electorat ajudaria a garantir més legitimitat als resultats”. Coincideix amb el que va dir un dels màxims líders del procés català anys abans de fer un pas al costat: “El dret a decidir aconsella, i de fet requereix, que els temes sobre els quals s’exerceixi descansin sobre majories qualificades o reforçades àmplies, amb la finalitat de donar a la decisió tota la legitimitat i la força necessàries”.

stats