Altres abusos a menors i altres silencis

Últimament han sortit a la llum diversos casos d’abusos sexuals a menors que han donat més visibilitat a una de les assignatures pendents més greus de la nostra societat. Semblaria que s’han sacsejat les consciències individuals i col·lectives, i que la lluita contra els abusos sexuals infantils, que durant molt temps ha estat relegada a un problema de segona, ha esdevingut una prioritat. Esperem que no sigui un miratge.

A casa nostra o en tercers països, vinculats amb organitzacions o institucions eclesiàstiques, educatives, esportives..., bona part d’aquests casos han evidenciat un modus operandi comú: el silenci intencionat per preservar un mal entès prestigi institucional i/o social.

Un dels casos més flagrants, conegut últimament, ha sigut el dels abusos sexuals perpetrats pels cascos blaus destinats a missions humanitàries en diferents zones com la República Centreafricana, i la resposta de les Nacions Unides. Alguns relats de menors feien referència a abusos sexuals perpetrats pels soldats a canvi d’aigua, galetes o fins i tot diners, cosa que els vinculava a situacions d’explotació sexual. Altres casos posaven de manifest l’existència de violacions múltiples a nenes, comeses per alguns dels homes que, teòricament, havien de protegir la població civil.

Al marge de l’elevat impacte en la vida d’aquestes menors (les conseqüències per a la salut i el benestar físic i psicològic, així com l’estigma social de ser considerades nenes utilitzades ), la mateixa comunitat també es mostrava atemorida, i silenciava els fets per la por a aquells que havien de ser els garants del manteniment de la llei i l’ordre.

Aquests militars, procedents de diferents països, França, Geòrgia i la República del Congo, entre d’altres, van utilitzar la seva posició de superioritat davant la situació de necessitat i vulnerabilitat d’una població que havia viscut immersa en conflictes armats.

Però la misèria humana d’aquests personatges es va estendre fins a altes instàncies. Es va crear una comissió d’investigació conformada per funcionaris i alts càrrecs de l’ONU amb l’objectiu d’esbrinar la veracitat dels fets. No obstant això, aquests funcionaris van encobrir els abusos amb l’objectiu de preservar la imatge de la institució, esdevenint així còmplices d’una situació que, per la falta de sancions, es perpetuava entre uns soldats que ara se sabien impunes.

Tot plegat va ser denunciat per un funcionari de l’ONU a qui es va perseguir i inhabilitar de les seves funcions per la seva deslleialtat cap a la institució, ja que havia denunciat les perverses complicitats esmentades.

Gràcies a les successives informacions que van destapar nous abusos, i gràcies a l’exemplar valentia i al compromís del funcionari en qüestió, les més altes instàncies de les Nacions Unides van reaccionar, impulsant una nova investigació que va confirmar tant els fets com el seu encobriment. Es va actuar contra alguns d’aquells que havien abraçat el silenci institucional, inhabilitant-los dels seus càrrecs. Sense més conseqüències.

Pel que fa als autors materials de les violències sexuals, alguns tan sols van ser apartats de les missions i retornats als seus països. En la major part dels casos, sense cap tipus de conseqüència penal. Una altra vegada, sense més conseqüències.

Tot plegat ressona ara davant els casos d’abusos coneguts a casa nostra. Les actituds i comportaments socials observats en algunes institucions i organitzacions evidencien en molts casos la falta de comprensió del fenomen. És el cas de les declaracions d’un bisbe que relacionava i equiparava els abusos sexuals i les violacions amb les infidelitats. Desgraciadament, aquesta banalització es repeteix, i la impunitat de la mà del silenci esdevé un cop més la protecció de l’autor, trepitjant i esmicolant la defensa de la víctima.

El prestigi d’una institució no es pot fonamentar en el silenci i en l’immobilisme, sinó que ha de demostrar el seu prestigi i maduresa a partir d’una actitud de valentia, mostrant-se capaç d’enfrontar i diseccionar el que ha succeït.

El valor de la transparència, doncs, converteix les institucions en espais confiables, que alhora han d’interactuar amb una societat que també ha d’estar preparada i disposada a escoltar el que pot ser dolorós. Les organitzacions que visquin en els clarobscurs acabaran esdevenint espais insegurs, esperem que condemnats a l’extinció.

La resposta social i institucional davant dels abusos sexuals infantils no pot contenir ni un bri d’excusa. Sense por del que pugui emergir, cal que les persones que les conformen assumeixin el compromís real amb el benestar i la protecció dels infants.