Opinió 25/06/2016

“Som l'espurna que encén la flama”

La tradició de la Flama del Canigó cada cop pren més força i és un reflex de com els vincles entre els diferents països catalans es tornen a estrènyer indubtablement

i
Agustí Mas
2 min

Cada 22 de juny al vespre, el grup d'excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà va fins al Castellet, un dels monuments més cèlebres de la capital del Rosselló. Allà s’hi conserva durant tot l’any, i ja en fa 61, la Flama del Canigó. Agafen el fanalet que la manté encesa i aquests i molts altres excursionistes la pugen fins al cim d’aquesta muntanya màgica catalana.

Quan ja és de nit, el cim del Canigó protagonitza una de les cerimònies més especials dels països catalans: la renovació de la Flama del Canigó. I, a primera hora del matí, aquests aventurers la van baixant seguint diverses rutes que l’escamparan per tots aquests territoris que comparteixen llengua i cultura. Pel Coll d’Ares, el mateix que dècades enrere va veure passar els fills de la República que fugien del franquisme amb un esclop i una espardenya, i on s’acaba d’inaugurar un monument per commemorar el 50è aniversari del pas de la flama per allà. Per la frontera del Voló. Cap Andorra.

Aquest foc màgic provinent d’una sola flama que fa 61 anys que crema ha estat l’encarregat d’encendre una tradició tan gran i emocionant com la revetlla de Sant Joan. És amb aquest mateix foc que s’encenen les fogueres de centenars de pobles i ciutats d’Andorra i Catalunya. També al País Valencià, on marca la ignició de les mítiques fogueres d’Alacant. Fins i tot arriba a l’Alguer simbòlicament, perquè no es pot pujar a l’avió.

La tradició de la Flama del Canigó cada cop pren més força i és un reflex de com els vincles entre els diferents països catalans es tornen a estrènyer indubtablement. El foc ho simbolitza, però la base és la capacitat de tots els seus habitants de cada cop entendre’ns més i respectar-nos. Tot depèn de nosaltres. Com diu la cançó d’Obrint Pas: “Som l’espurna que encén la flama”.

stats