Per quan vingui un altre juny
La Lliga de Primera Divisió havia abaixat el teló i el nostre home, diguem-li Víctor, sortia un instant de la feina per comprar un diari esportiu. Era un temperat migdia de juny, i estrenava una samarreta amb la llegenda Campions i els noms esportius de la plantilla vencedora, que lluïa presumit. Cada any en aquelles dates, creia iniciar l'abstinència, i només podia mitigar-la llegint desenes de noms de futuribles i fotent-se una mica de l'articulista que plantava una hagiografia de determinat candidat quan mesos abans, si el mateix jugador apuntava a destins rivals, era poc menys que de la pell de Barrabàs.
En el camí cap al quiosc, però, el Víctor va topar amb un cartell cridaner lligat a un fanal. Amb lletres grans i els colors que el representaven, el club de la seva ciutat reclamava suport perquè s'havia classificat per disputar les eliminatòries d'ascens. El lector haurà deduït que l'equip pel qual el Víctor es desvivia no era el mateix que el més representatiu de la població on residia. De fet, no recordava quan va ser l'últim cop que va trepitjar la graderia de l'estadi local ni, fins i tot, si hi havia arribat a anar alguna vegada. Li havien dit que aquells jugadors eren molt dolents, que per alguna cosa estaven a la categoria on militaven des de feia uns anys, i que al camp hi feia fred i hi havia poc ambient, esclar, tot el contrari del que passava al bar, on els diumenges a la tarda tenia seient reservat per empalmar un partit televisat rere un altre i una mitjana rere una altra. Però així com a l'hora del cafè sempre li quedava espai a l'estómac per al petit four , aquell cartell va convèncer-lo i, mentre pagava el diari, va decidir que aniria a veure el partit.
El Víctor va fer un parell de telefonades als col·legues del bar per veure si podia aprofitar alguna promoció del club local i entrar de franc al camp. Com que, tot i ser un freqüent consumidor de televisió futbolística, no havia vist mai els resums que canals nacionals i locals dedicaven als equips com el de la seva ciutat, es fiava dels informes esbiaixats dels de la colla. Esclar, pagar per veure depèn de què, no. Li sonava que el pare d'algun amic era soci. A la primera trucada va certificar-ho, però el company li va fer saber que havia pensat igual que ell. Van acordar anar al camp junts i que el Víctor pagués entrada, però se'n van repartir el cost, el mateix que costaven tres mitjanes al bar habitual.
Hi havia força ambient, però la graderia no es va omplir i el Víctor va poder retirar la seva entrada sense aglomeracions, de la mateixa manera que va poder enfilar cap al seient amb celeritat. Pel camí, ningú li va oferir informació del partit o de l'equip, fos en forma de programa o de simple full fotocopiat. Ningú li va explicar com es podia fer soci si, un cop s'havia decidit a assistir a l'estadi, per la raó que fos, revisava el perquè d'aquella ignorància mig volguda. No va veure, tampoc, cap paradeta on pogués adquirir una bufanda o qualsevol objecte que el fes passar millor per seguidor local, perquè va entendre que potser era just identificar-s'hi. Mentre s'asseia, acostumat a presenciar el futbol en 16:9 i alta definició, es va preguntar com era que l'equip de la ciutat no sortia més sovint a la televisió, i fins i tot va travar una associació ràpida amb l'omnipresència mediàtica del seu equip d'estrelles mundials, però també ràpidament es va reconèixer que tampoc s'havia preocupat de buscar els programes i les retransmissions que donaven visibilitat als onze homes que estaven saltant al camp mentre sonava l'himne del club.
Seria bonic un final de la història en què el pare de l'amic del Víctor li hagués explicat que un directiu del club tenia aquella empresa tan coneguda a la població, o en què el mateix Víctor reconegués, a la gespa, aquell nano de l'altra classe que la remenava fabulosament al pati de l'escola, o a la graderia, aquell company de l'institut que era futboler com ell i de qui feia temps que no sabia res. Quan la tardor va cobrir la ciutat, però, el Víctor va tornar a engolir mitjanes al bar dels diumenges. L'equip local havia perdut aquella eliminatòria, continuaven a la mateixa categoria, i al camp hi feia molt fred.
