22/08/2011

En vigílies d'una altra final europea

2 min
Pedro, just en el moment de rebre una falta del portuguès Coentrao durant la darrera Supercopa d'Espanya.

Després de la Supercopa ha quedat flotant a l'ambient un aire de gravetat, com si el Barça hagués de salvar la unitat de la selecció espanyola, la responsabilitat de Televisió Espanyola, la moral del Casillas, la innocència dels nens de tot el món que miren el futbol i, fins, i tot, la imatge del Madrid. Ja se sap que els catalans som imbatibles quan sortim a defensar causes nobles, preferentment quan no són del tot les nostres, però aquesta vegada convindria que la calor no ens afectés més del compte.

De tot el que va passar la setmana passada, el més important és que el Barça, combinant amb intel·ligència forces escasses, ambicions inoxidables i talents excelsos, va començar la temporada guanyant un nou títol i tirant altra vegada per terra les il·lusions d'un Madrid que fa tres anys que és inferior. Ens va exaltar el nou (Alexis i Cesc) i ens va enamorar el vell, de Valdés a Messi. La seqüela més important de la Supercopa, doncs, és la Supercopa mateixa, que fa més gran el palmarès del Barça, i no Mourinho i els seus xous televisats. Les conseqüències de la seva calculada mala educació que les afrontin ell, el seu capità, el seu president i la seva central lechera. Que al mes d'agost ja no sàpiguen comportar-se no pot ser el nostre problema. L'únic que ha de fer el Barça és no caure en provocacions. Fora d'això, no cal que s'amoïni.

Qualsevol aficionat del món entén perfectament qui juga i qui pega. Fins i tot el New York Times es pregunta si la violència del Madrid és per enveja o per vergonya. I a més a més, no ens enganyem, el mal ambient continuarà mentre el Barça guanyi o, dit d'una altra manera, la solució a tota aquesta desesperada fugida endavant del Madrid vindrà el dia que el Barça perdi.

No perdin el temps mirant el calendari i no s'enganyin pensant que viuran tranquils fins al desembre perquè fins aleshores no hi torna a haver un altre Barça-Madrid. Mentre el Barça vagi bé, ens els trobarem a la sopa cada dia amb les seves mesquineses. Ja ho va dir el cooperador necessari Florentino Pérez: el que fa Mourinho és madridisme. Mai ha estat tan clara la diferència: el que fa Guardiola és barcelonisme.

Divendres el Barça pot guanyar la seva quarta Supercopa d'Europa, i quedar-se ja només a una de les cinc que el té el Milan. Divendres que ve, Cesc pot haver guanyat amb el Barça el doble de títols que Cristiano amb el Madrid. Potser per al Madrid sigui temps de teràpia, però per al Barça continuen sent temps d'emocions històriques.

stats