Publicitat
Publicitat

El Barça es precipita en un primer temps massa directe i es reordena al tram final

Entre la verticalitat i el joc de passades segures

La conclusió més positiva del partit de Mestalla és que el Barça sobreviu cada dia millor als partits incòmodes que el rival li proposa, fins i tot millor que no pas l'adversari mateix. Conduït contra les cordes d'un partit d'anar i venir, va ser capaç de resistir a l'intercanvi de cops amb els xe, recuperar el rumb al segon temps i trobar fins i tot ocasions de gol al final per haver-se endut un triomf que hauria sigut injust.

L'atreviment del València, que va voler imitar patrons de joc del clàssic de dimecres contra el Madrid, va exigir el màxim a un Barça revolucionat. Els blaugranes, titànics en l'esforç però poc precisos, van patir per posar pausa al partit, van voler aprofitar els espais amb massa rapidesa i van acabar separant les seves línies sense gaire criteri, quedant-se a mig camí entre la verticalitat que tant els està donant enguany i el joc de posició i de passades segures que tant dominen.

Sense interiors

La primera meitat del Barça a Mestalla va ser desordenada, incòmoda, òrfena de control. Sort va tenir del regal, en forma de penal, de João per minimitzar el mal del gol de Banega només cinc minuts més tard. La proposta del València era intensa, amb una pressió alta i moltes ajudes interiors, i això va empènyer els blaugranes a un caos que el va confondre. L'habitual 4-3-3 es va transformar en un 4-1-5 per culpa de l'excés de verticalitat d'homes com Xavi i Cesc, estranyament profunds. Els dos interiors van voler estirar el doble pivot xe i sumar-se a l'atac, oferir una línia de passada vertical que ajudés l'equip a trobar abans la porteria de Guaita. Però, sense mastegar adequadament la jugada, aquests moviments van deixar el mig del camp, la cuina dels gols del Barça, desèrtic, buit dels triangles habituals que maregen el rival i troben esquerdes impossibles en la defensa rival. Ningú va esglaonar-se, ningú va frenar l'ímpetu de trepitjar l'àrea i el dibuix blaugrana va partir-se: en moltes fases del primer temps, el Barça va quedar despullat, dividit entre la defensa, Busquets i l'atac.

El pivot de Badia amb prou feines podia arribar a la meitat de les ajudes defensives que reclamaven els seus companys després de perdre la pilota i no podia donar estabilitat a l'atac, que s'acabava massa ràpid. Després d'uns primers minuts precipitats, el Barça va intentar ajustar-se, però va tornar a pecar d'excés. Conscients que calia recular un pèl i recuperar la passada segura, la curta, Xavi i Cesc van baixar més a rebre, tornant a fer d'interiors i no pas de mitjapuntes. També ho va fer Messi, amb tendència a moure's per la banda dreta, i Iniesta, el més desequilibrant i el més lògic en la interpretació del partit. Tants homes prop de Busquets van salvar els problemes defensius que havia provocat el València amb la seva intensitat, però van seguir limitant la mobilitat ofensiva de l'equip. A Mestalla, el Barça va moure's massa en línia, no va trobar desmarcatges diferents i va perdre més pilotes que altres dies. No per fatiga física. En tot cas, per fatiga tàctica.

Les correccions de Roura al descans van ajudar l'equip a recuperar els triangles, a desplegar el joc de posició més clàssic. L'entrada de Villa per Cesc a falta de vint minuts va acabar de fer evident que el camí per desfer l'empat era tornar a les essències. Però va ser massa tard. Les inèrcies ja estaven creades i el València, crescut. Sort de Valdés.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT