La trucada de Vila-real
Plantar-se al Parlament i instar el poble de Catalunya a llevar-se ben d'hora per esdevenir un país imparable no s'aconsegueix sent només un entrenador de futbol. Durant molt de temps d'aquests últims quatre anys Pep Guardiola ha superat els límits de la condició d'entrenador de futbol per convertir-se en una de les poques figures a qui un es podia aferrar mentre altres referents com la classe política o la monarquia patien una hemorràgia de credibilitat en plena crisi econòmica. Això ha estat Guardiola més enllà de la pissarra i la tàctica. L'únic de qui no avergonyir-se, dels pocs que ha aconseguit amenaçar i doblegar l' statu quo espanyol al camp i als despatxos.
El Barça ha tingut assegut més que un entrenador. Amb l'abdicació d'ahir, el club torna a tenir només un tècnic. Un líder amb poca dimensió pública (més enllà de ser víctima de l'atac digital de Mourinho) però amb més transcendència del que el gran públic es pot arribar a imaginar en les decisions esportives que han marcat els últims èxits. I amb un ascendent destacadíssim en una part essencial de l' staff tècnic. No hi ha discussió. Si Guardiola té al cap l'essència d'aquest equip, la fórmula Barça, Tito Vilanova comparteix el secret perquè ha estat allà mentre es cuinava la recepta. S'haurà repetit ja milers de vegades a hores d'ara però la continuïtat del model no està en qüestió.
Potser hi ha sorpreses però en principi hem d'esperar un Tito Vilanova allunyat del paper de portaveu del club que li ha tocat jugar a Guardiola els últims anys. Tornarem a sentir més arguments futbolístics que mai tot i que el soroll mediàtic sempre acompanyarà la dialèctica Barça-Madrid. Com a mínim mentre no hi hagi un relleu a la banqueta d'allà. Si les converses que Guardiola ha tingut amb els pesos pesants de la plantilla per implicar-los en el relleu tenen efecte, no hi haurà motius de preocupació. En aquest sentit, l'únic mal símptoma de la cerimònia de traspàs de poders d'ahir va ser l'absència a la sala del millor jugador del món.
Al Madrigal el Barça estava patint i Guardiola va mirar enrere. La seva mà dreta no hi era. Convalescent, Tito s'ho mirava per televisió. Algú li va passar el telèfon per explorar solucions. La sort que té el futur entrenador és que quan convingui sempre podrà fer la trucada en la direcció inversa.
