Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

Un Barça fidel als seus ideals cau de la manera més injusta davant d'un Chelsea que va xutar dos cops i va fer dos gols

Una tristesa sense consol possible

La nit més trista, la nit més il·lògica. El Barça va caure eliminat a mans d'un Chelsea més defensiu i afortunat que mai i no serà a Munic. L'equip de Guardiola, que ha encaixat dos cops duríssims en tot just cinc dies, va veure ahir com els anglesos li tornaven la moneda del gol d'Iniesta amb una classificació que atempta contra tota lògica possible. El Barça va jugar un primer temps meravellós, va posar-se 2 a 0 contra 10 homes, però va veure com un equip que en tota l'eliminatòria ha xutat tres cops a porta l'ha eliminat marcant tres gols.

Valent i fidel a uns ideals futbolístics, el Barça va ser tot cor en una nit plena de girs inesperats i sorprenents. Messi va fallar un penal, Piqué es va lesionar. Terry va atemptar contra els interessos del seu equip i Fernando Torres va donar el cop final als blaugranes en l'últim segon per deixar un 2-2 final que era impossible d'imaginar quan Iniesta va fer un 2-0 que feia justícia al joc d'un Barça mentalment molt fort. Un equip que va generar perill, va proposar, va córrer com mai però va tornar a ser castigat per la falta de punteria. Cech va ser un gegant, els pals van crucificar Messi i la defensa anglesa va fer la resta.

Guardiola va tornar a sorprendre en deixar Alves a la banqueta per apostar per una defensa de tres en què tornava Piqué, amb Cuenca obert a la banda. La resta era un equip ple de talent preparat per generar molt perill. Orgullós per voler recordar a tots els que feien escarni després de la derrota del Madrid que aquest equip és especial, el Barça va tancar sobre la seva porteria un Chelsea convertit en l'ase dels cops. A les nombroses ocasions de gol que va generar el Barça durant els primers 45 minuts s'hi va sumar la lesió de Cahill i la targeta vermella, merescuda, a Terry per agredir per l'esquena Alexis. Amb David Luiz lesionat, Di Matteo es va quedar sense els seus centrals i amb un home menys. A més, el Barça ja guanyava gràcies a una jugada de tiraliníes en què Cuenca va fer l'assistència i Busquets el gol. En 15 minuts de bojos, Piqué es va lesionar en topar amb Valdés -el central va marxar grogui-, el Barça va fer dos gols que semblaven sentenciar l'eliminatòria (Messi va fer l'assistència a Iniesta per al segon) i el Chelsea es va quedar amb un home menys. Però just en l'últim segon del primer temps Lampard va veure Ramires i el brasiler, com va fer en l'últim minut del partit d'anada, va fer el 2-1 que classificava els anglesos gràcies a la regla del doble valor dels gols fora de casa.

Massa nervis, poca punteria

Tant brillant com nerviós, el Barça va recaure en alguns pecats comuns últimament, com deixar-se marcar just després d'un gol important o rebre un gol clau en els últims minuts, quan el matx semblava controlat. Forçat a començar altre cop, el Barça va veure com el Chelsea es feia fort, aplegava forces i es tancava sobre la seva àrea tapant tots els espais. Si en el primer temps el Barça va saber fer ballar els londinencs al seu ritme, al segon el ball va ser al voltant dels rivals, però aquests se sentien forts, ja que l'enemic era a les portes però no superava la muralla.

Tot hauria pogut canviar quan Cesc va forçar un penal -dubtós, per cert-, però Messi va xutar al travesser. Condemnat a no marcar mai contra el Chelsea, Messi va fallar la seva tercera i més clara ocasió i va perdre la fe. Malgrat intentar-ho amb un xut al pal just al final, Messi va quedar-se moix i el Chelsea va sentir-se reforçat. Cada segon donava esperança als anglesos, guiats per un Obi Mikel immens, i posava dels nervis un Barça en què Cesc, molt actiu fins llavors, va passar a buscar brega amb Lampard, recordant aquells duels que ja tenien quan el maresmenc jugava a l'Arsenal. Precipitat i sense trobar espais, el Barça va anar perdent l'esma, i el partit que semblava destinat a ser una festa va esdevenir un purgatori.

Topant contra un rival amb 10 homes que no tenia centrals, el Barça ja no va trobar els espais. Guardiola ho va provar amb Tello i Keita -el malià va acabar de davanter-, però el signe del partit havia canviat i Torres va donar el cop final quan va córrer tot sol contra Valdés per fer el 2-2 en l'últim minut. La festa era anglesa. La tristesa, tota per a un Barça que té clar el model però necessita polir-ne els detalls per tornar a ser l'equip més bonic del món i el més guanyador. Ahir es va quedar amb la bellesa. Però l'alegria i l'èxit els van segrestar el Chelsea.