El trist final de Casillas
Una de les coses que més costa en aquesta vida és saber plegar. Retirar-se a temps és una victòria, diuen. I en el món del futbol això és el més complicat. I com més èxit hagis tingut a la teva carrera, com més llegenda hagis sigut, encara pitjor. Xavi Hernández, per exemple, va estar a punt de plegar després del fracàs al Mundial del Brasil i d’acabar la temporada en blanc amb el Tata. En canvi, el van convèncer per allargar un any més i va marxar com un heroi amb el triplet sota el braç i aixecant ell mateix els títols. El seu alter ego en la història del futbol espanyol sembla que no tindrà un final tan feliç. Iker Casillas, potser el millor porter de la història d’Espanya, està embrutant el final de la seva carrera.
El problema és quan no assumeixes que ja no ets el millor i que en vindrà un altre de més jove que tu que et prendrà el lloc. I a la porteria la situació encara és més alarmant, perquè només n’hi pot jugar un. Tot va començar amb Mourinho, quan el portuguès va veure que Casillas havia baixat de forma. Se sentia tan titular, tan sobrat, tan indiscutible, que es va relaxar. A més, el suplent no era ni de bon tros millor que ell. Però Mourinho, potser amb bon criteri, va voler donar-li un toc d’atenció i va posar Adán de titular. Iker s’ho va prendre fatal, com un desafiament, i allà va començar la seva guerra amb Mou.
El mal ja estava fet. El madridisme es va dividir i el president el va sentenciar. Amb Ancelotti va guanyar i aixecar la décima i hauria sigut el moment ideal per marxar. Però no, ho va fer l’any següent, el 2015, després d’acabar la temporada sense cap títol important. I per la porta del darrere, amb una roda de premsa sol, plorant. Que va ser tan patètica que es va repetir l’endemà amb la presència de Florentino Pérez. I ara amb la selecció, si fa no fa el mateix. Després de fracassar al Brasil no va voler deixar la selecció. I ha anat a França, però sent suplent. I, esclar, a la seva edat, no li ha caigut gens bé no jugar ni un sol minut.
I l’hi ha fet pagar a Vicente del Bosque, amb qui, igual que amb Mourinho, s’ha enfadat i li ha declarat la guerra. I l’ha menyspreat durant tot el torneig. De fet, quan van aterrar a Barajas, Casillas es va acomiadar de tots els companys menys del cos tècnic. D’un seleccionador que l’havia fet entrar en diversos partits amistosos als últims minuts per sumar internacionalitats. En aquesta vida s’ha de saber retirar-se a temps, però també ser agraït. Malament quan no saps fer bé ni una cosa ni l’altra.
