El triomf de la versió més irreductible del Barça

BarcelonaEl Barça també sap combatre quan el despentinen, el fan sortir de polleguera i el porten fins al límit. Mestalla va viure un duel salvatge (2-3) en què el futbol es va jugar com si fos un combat de boxa, amb cops durs i una ferocitat terrible que va provocar una picabaralla sobre la gespa al final d’un partit en què els homes de Luis Enrique van sobreviure gràcies al seu caràcter irreductible, ja que futbolísticament no van aconseguir controlar la situació. Un duel estèticament lleig, però tan elèctric que el patiment es barrejava amb el plaer. Un partit en què el València va estar a punt de deixar amb un pam de nas un Barça que va salvar una situació ben complicada, ja que empatar a Mestalla hauria significat deixar-se el desè punt en Lliga en tot just nou partits. Però, enmig del soroll, Messi va trobar la calma per batre el porter que més penals ha aturat a la història de la Lliga, Diego Alves; va portar els tres punts cap a Barcelona i, de passada, va traspassar la pressió al Madrid i l’Atlètic de Madrid. “M’agrada com hem guanyat, parla del caràcter d’aquest equip. Ho hem fet malgrat les adversitats. Hi ha caràcter”, deia Luis Enrique, satisfet.

Al caràcter d’un València dur s’hi va sumar un arbitratge difícil d’oblidar d’Undiano Mallenco. Difícil d’oblidar per la seva capacitat de fer enfadar tots dos equips. Les dues aficions només es van unir en una sola cosa: totes dues es van sentir estafades pel col·legiat, que no va ensenyar ni la groga a Enzo Pérez quan va lesionar Iniesta, però tampoc va anul·lar el primer gol blaugrana, amb Suárez en fora de joc. Un arbitratge fosc per a un partit que s’hauria pogut jugar en un carreró sense llum entre dos grups rivals que decideixen jugar-se el control del barri en un partit. I encara mana el Barça, amb un grup de jugadors capaç d’adaptar-se als hotels de luxe i als camps de fang.

http://www.ara.cat/esports/barca/claus-del-Valencia-Barca_0_1673232905.htmlLa lesió d’Iniesta va marcar el duel, de fet. Enzo Pérez, un llenyataire, va lesionar-li el genoll, i sense Iniesta la poesia va desaparèixer de Mestalla. El Barça ja no va poder imposar el seu control i la calma, i el partit va convertir-se en un concert de música punk, amb insults, agressions, provocacions i un ritme que va deixar els jugadors fets pols. El Barça, més cansat per l’exigència de jugar a Europa, va acabar el partit fos, i va salvar el triomf en l’última jugada, l’últim segon. El partit va ser una ruleta russa, en què un detall marcava la diferència entre somriure o caure a terra derrotat. “Hem perdut el control i hem cedit massa transicions. Hauríem pogut perdre -va comentar Luis Enrique-. Ho hem fet bé en algunes fases del partit, tot i que ens ha costat moltíssim a la segona part”, va admetre. Un partit d’anada i tornada, sense pausa, beneficiava el València. I jugadors com André Gomes o Sergio Busquets van patir massa a la segona part, ja que l’equip de Luis Enrique només va poder controlar el joc durant els primers 30 minuts.

En alguns moments, res semblava tenir lògica, a Mestalla. Tot es protestava, cada jugada acabava amb algú per terra. Els València-Barça converteixen Mestalla en un temple pagà on tot es viu amb un cor cegat per la ira, no pas amb el cap. El Barça va caure al parany d’un València que ha recuperat el caràcter competitiu amb Prandelli, que va aconseguir portar al límit l’equip de Luis Enrique, que recuperava Sergi Roberto a un lateral, amb Mascherano i Umtiti de centrals i Digne per l’altra banda. La gran novetat era apostar per André Gomes en lloc de Rakitic, però el croat va entrar ràpidament per Iniesta, i va encaixar força bé en un intercanvi de cops en què el Barça va fer el primer, amb un xut sec de Messi en què Luis Suárez, a la trajectòria de la pilota i en fora de joc, va haver de saltar per no tocar l’esfèrica. Mestalla, que havia mirat cap a una altra banda quan Pérez no havia vist la groga per trencar Iniesta, ja tenia un greuge per pressionar Undiano Mallenco. I el navarrès va anar encadenant errades a les dues porteries. “Hi han hagut moltes accions polèmiques, però el penal del gol del triomf ha sigut claríssim”, deia Busquets, un dels jugadors que més va patir, especialment a la segona part. Abans Diego Alves i Ter Stegen havien evitat els gols de Luis Suárez i Parejo. El partit, de mica en mica, s’anava esquerdant i els jugadors ja no podien controlar-se. Cada jugada era protestada com si fos una provocació inacceptable que mereixia un càstig.

Prandelli va donar entrada a Munir al descans i l’exdavanter del Barça no va tardar a penalitzar el seu anterior equip empatant en un inici de segona part en què l’equip blaugrana va fondre’s. Superat per l’urpa valenciana, el Barça va veure com en pocs minuts Rodrigo feia el 2-1. Mestalla explotava, assistint a la cerimònia ritual en què el Barça era sacrificat. El Barça necessitava un cop de sort, una genialitat, per poder mirar de nou als ulls els jugadors locals, i va ser Suárez qui va encarregar-se de liderar la revolta. Després d’una aturada d’Alves a un bon cop de cap de Rakitic, l’uruguaià va empatar amb un xut sec. Els uruguaians solen gaudir quan els partits són esbojarrats, i Suárez va estar sempre a l’alçada del duel, especialment en una segona part en què Messi, cansat, patia per tocar la pilota. Per tant, va ser Suárez qui va encarregar-se de forçar el penal del triomf en l’últim segon, quan tot semblava perdut. I, enmig del soroll, Messi la va encertar, i va donar pas a una picabaralla, al soroll. Els últims crits d’un València derrotat.