Publicitat
Publicitat

Reportatge

Als 12 anys gairebé no parlava i plorava quan se separava dels pares

El triomf de l'antiheroi

"Si no hagués marxat al Barça als 12 anys potser ara Iniesta estaria jugant amb mi al Pedroñeras de Preferent, qui sap". Qui ho diu és Jose David Urbano Chapi , el lateral dret de l'aleví de l'Albacete del 1996. És molt difícil dir què hauria passat si els pares de l'Andrés, després de dubtar moltíssim, haguessin decidit que el seu fill continués jugant uns anys més a l'Alba i haguessin rebutjat l'oferta del Barça. Potser un equip gran l'hauria anat a buscar igualment més tard, o potser ara estaria jugant al primer equip de l'Albacete a Segona, o bé seria comercial com el seu millor amic en aquest vestidor, Bruno Moral. No ho sabrem mai. El que sí que sabem és que una persona humil com n'hi ha poques, introvertida fins a límits extrems, que odiava viatjar perquè es marejava com una sopa a l'autocar, i que plorava quan se separava massa dies dels pares s'ha convertit en el millor jugador del món el 2010.

Els pares de Bruno Moral i els d'Andrés Iniesta també són bons amics, i aquell estiu del 1996, quan Jose Antonio Iniesta va haver de prendre la decisió més difícil de la seva vida, el pare de Bruno li va fer una reflexió que potser va ser definitiva: "Tu li pots pagar els estudis al teu fill? Oi que no? Doncs oblida't del futbol i deixa'l marxar que allà com a mínim el formaran".

L'home que fa petons als pares
El seu tiet Juanito, que assegura que molt possiblement ell no hauria deixat marxar l'Andrés a Barcelona si hagués sigut el seu fill, considera que una de les claus de l'èxit del seu nebot ha estat l'entorn familiar que ha tingut. Els seus pares, en els primers mesos en què l'Andrés estava a La Masia, pujaven cada cap de setmana a Barcelona perquè el trobaven a faltar -tot i que havien de treballar al poble- i perquè veien que l'Andrés també els enyorava molt i sovint plorava. El tiet Juanito ho té molt clar: "Si l'Andrés és així és perquè entre tots l'hem agombolat". I afegeix: "Com a futbolista ja té la Pilota d'Or, però com a persona hauria de tenir el Cor d'Or: l'Andrés, per als seus pares és més que un fill i per a la família sencera és un valor afegit".

Segons Bruno Moral, la relació que l'Andrés té amb els seus pares -que ara ja viuen la major part del temps a Barcelona- és molt estreta i especial, i ho resumeix amb un detall: "Vaig anar al Camp Nou a veure el partit contra el Sevilla, i quan els pares van deixar-lo al camp els va fer dos petons, i quan tres hores després el van recollir a la sortida, els va fer dos petons més. I jo potser fa tres anys que no li faig petons a la meva mare!" Els amics destaquen que l'entorn de l'Andrés no ha canviat tot i que la seva vida sí que ho ha fet. "A aquests nivells del futbol professional l'estabilitat emocional és vital, si no la tens no arribes lluny, això segur", explica un altre excompany, Carlos Pérez.

Els seus companys de generació i de vestidor recorden mil anècdotes que dibuixen un perfil de com era l'Iniesta preadolescent i que expliquen com és ara. En totes les concentracions que feien quan anaven a jugar un torneig lluny de casa, Iniesta sempre era el que feia més bondat: "Teníem 12 anys i era normal que féssim una mica de xivarri i de gresca, doncs ell no, sempre dormia a l'hora que tocava, sempre estava concentrat en el següent partit, no es demanava mai ni una Coca-cola, sempre aigua", comenta Chapi. I Mario Ibáñez apunta: "Si ha arribat lluny ha sigut per això, a base d'autocontrol i de sacrificar una pila de coses; davant del dubte sempre ha pres la decisió correcta". "Quan anàvem amb la selecció, de petits, els altres jugadors es ficaven amb nosaltres perquè deien que érem uns avorrits", destaca Bruno.

A Mario Ibáñez li va quedar grabat al cor un detall que va tenir Iniesta, que diu molt d'ell: "Amb tot l'entorn que té ara de representants, advocats i marques publicitàries, quan va arribar a la final de la Champions de París el 2006 vaig rebre un missatge seu al mòbil que deia: «Com ho tens per venir a París? M'agradaria que els amics de la infància hi fossiu», i això que ja feia temps que havíem perdut el contacte i que no tenia el meu número de mòbil".