Publicitat
Publicitat

Barça

El trident marca el camí amb una exhibició de voracitat

El Barça supera un bon València penalitzat per la vermella a Mangala i no perd de vista el Madrid abans de l’aturada pels partits de seleccions (4-2)

Diego Alves, el porter del València, es mirava mig sorprès com Luis Suárez protestava com un foll un possible servei de cantonada que Hernández Hernández havia assenyalat a favor del València. I, finalment, el porter brasiler es va acostar al davanter rival i li va dir que no tenia sentit protestar tant aquella acció. Que es guanyaria una amonestació per poca cosa. Però Luis Suárez no l’escoltava. Semblava que li haguessin segrestat un familiar, tan nerviós que estava. Però protestava un córner. I, de fet, no tenia raó. El davanter uruguaià va jugar un partit excels contra el València, un duel en què el trident va marcar el camí als seus companys. El camí passa per unir lluita i talent. Donar-ho tot i decidir amb qualitat.

En el retorn al Camp Nou per primer cop després de la nit orgiàstica contra el PSG, el Barça va refer en part la trencadissa de la derrota contra el Deportivo derrotant el València (4-2), per mantenir el pas ferm en la persecució d’un Madrid que no havia fallat dissabte a Bilbao. Ara bé, el retorn a l’escenari del gol de Sergi Roberto va semblar que emborratxava d’alegria els jugadors d’un Barça que va atacar tant i amb tanta passió, que també va deixar molts espais en defensa, que van permetre a Munir, en el seu retorn a l’estadi, donar vida a un València que va saber competir malgrat quedar-se abans del descans amb un home menys per la vermella a Mangala. Un partit d’anada i tornada per moments, en què al Barça li va mancar un punt de pausa, de calma, per estalviar-se algun patiment que s’hauria pogut evitar.

Repetint el sistema del dia del PSG, sense laterals i amb Rafinha i Iniesta al mig del camp, oberts a les bandes, el Barça va manar des de l’inici, ocupant posicions a prop de la porteria de Diego Alves i acompanyant el trident. Un Barça que jugava amb línies juntes, pressionant i recuperant la pilota ràpidament, i creant molt perill. El duel contra el València va deixar un munt de bones notícies just abans de l’aturada per seleccions, com la millora en el joc d’un Iniesta més endollat i l’exhibició de fam del trident. Entre els tres van fer miques quan va caldre la defensa d’un València que hauria pogut sortir golejat sense les aturades de Diego Alves.

El partit, però, estava tan trencat, que quan el València aconseguia fer arribar la pilota a Munir i Cancelo, el Barça tremolava en defensa. Munir en va tenir dues, forçant un córner en què Mangala va imposar-se en el joc aeri per fer el 0-1. Però ràpidament el trident es va encarregar d’allunyar fantasmes amb una jugada de murri de Neymar, que va servir de banda molt ràpid per donar una assistència a Luis Suárez, que va empatar amb un xut delicat al pal llarg de Diego Alves. Poc després, el mateix Suárez, que va guanyar tots els duels directes, va aconseguir esmunyir-se de Mangala i, quan aquest li va agafar la samarreta, ell va estirar els braços per evidenciar la falta: vermella al valencianista i penal en què Messi, xutant sec pel mig, va batre el porter que ha aturat més penals a Primera, Diego Alves. En un duel sense pausa, el València va trigar 40 segons a empatar amb una passada en profunditat per a Cancelo, que va cedir la pilota a Munir, que, tal com ja havia fet a Mestalla, va marcar. Acte seguit, però, va demanar perdó amb les mans a la que encara és la seva afició, ja que juga cedit.

El moment d’André Gomes

Amb un home menys, però, el València sabia que li costaria aguantar, i durant la segona part el Barça el va assetjar amb un Neymar especialment inspirat per la banda. El València va saber aguantar, amb alguna contra de Munir en què Piqué va estar ràpid per evitar un ensurt, però el gol de Messi, amb un xut sec al primer pal, va permetre deixar els tres punts al Camp Nou malgrat que la superioritat numèrica no es va traduir en un resultat més còmode. Luis Enrique va intentar enviar un missatge als seus jugadors, controlar el ritme, donant entrada a un Sergi Roberto ovacionat -ja que ja forma part del panteó d’herois barcelonistes- i a un André Gomes que va rebre algun xiulet. El Barça, però, des que va remuntar contra el PSG, sembla més alegre i més inconscient. En lloc de prioritzar defensar el triomf, va atacar buscant el quart. Un gol que va arribar al final amb una gran jugada de Neymar. Un gol, curiosament, d’André Gomes. Contra el seu anterior equip. El futbol és entremaliat, ja ho sabem.