Publicitat
Publicitat

El 'totcampisme' que neix amb l'adéu de Vieira

Seria injust dir que quan va arribar a l'Arsenal Cesc Fàbregas encara no tenia una interessantíssima capacitat golejadora. De fet, les seves xifres en el Mundial sub-17 de Finlàndia, on va ser el màxim anotador, ja parlen del seu instint matador en edat juvenil. Però cal situar aquella gesta dins d'un context de pura superioritat futbolística: Cesc feia gols perquè en aquella categoria era tan millor que els demés que marcava diferències en qualsevol posició en què se l'utilitzava.

Però és a Highbury on es converteix en una espècie de totcampista , en el que Wenger va definir com "el jugador que hi ha en l'inici i el final de les jugades". El primer Cesc professional, el que va debutar amb 17 anys a la Premier a Goodisson, és un Cesc més endarrerit, gairebé paral·lel al mig centre defensiu. Quan Patrick Vieira va marxar de Londres, l'estiu del 2005, Wenger es va quedar sense la figura del box to box . I insistia en inculcar a Fàbregas una idea: a més de tenir futbol, cal tenir recorregut.

L'aprenentatge de Fàbregas és tan impressionant que obliga Wenger a canviar de sistema. En els esquemes del tècnic alsacià mai hi havia estat la figura del mitja punta, però va acabar passant del 4-4-2 al 4-2-3-1 per aprofitar l'arribada espectacular del maresmenc. En la Premier 2009/10 va firmar 15 gols en 27 partits. És el punt culminant de la seva evolució a Londres. El moment en què fa un pas definitiu: deixa de tenir incidència només en l'elaboració de la jugada per passar-ne a tenir també en la finalització.