La qüestió ja no és saber quan tocarem fons, perquè tots sospitam que encara no ho hem fet del tot, sinó saber què hem de fer quan toquem fons. Vist que ningú dels que ho haurien de fer es fa responsable de la situació, ni se’ls espera, primer de tot el mallorquinisme en el seu conjunt haurà de fer un exercici de reflexió -i amb un bon component d’autocrítica- per intentar esbrinar quins són els motius que ens han duit fins aquí. Potser no ho arreglam, però almanco ens sentirem millor. I en sortirem millors. D’aquestes coses només se’n pot sortir així.
Potser tots en tenim una mica, de culpa. Si és hora de repartir-la, ja sabem quants som a repartir. Quan l’àrbitre va xiular el final, hi havia poc més de 2.000 mallorquinistes a Son Moix. D’accionistes, cap ni un, però això ja no ens ve de nou. Amb ganes de donar les culpes als altres, pels seus propis interessos, n’hi havia un grapat, però aquests, millor que no els comptem. Ni els uns ni els altres no formen part de la solució, perquè ho són del problema. El Mallorca no és el Barça, ni mai ha aspirat a ser-ho, però també té entorn i és igual de negatiu i derrotista.
Sabent qui i quants som, hem de tenir clar que si val la pena continuar en un club de futbol és per la mèmoria. Les victòries i les derrotes s’esvaeixen ràpid, talment com en la vida les alegries i les penes, i allò que ens queda és el sentiment d’allò viscut. Tots n’hem viscudes moltes, de coses, i ens n’han contades també moltes. Ser un club gairebé centenari -una bona i primera fita seria arribar-hi amb un club del qual un se’n pugui sentir orgullós- ens ha de poder servir per aprofitar la seva memòria. I el Mallorca ja les ha passades igual de malament que ara. I també eren pocs a repartir.
El Mallorca va tancar els anys 70 a Tercera i a punt de la desaparició. Acomiadà els 80 sent un club ascensor entre Primera i Segona; i a finals dels 90, tocava el cel i jugava finals europees. Era quan tothom pujava al carro. I ara, ja ho sabeu. No som més que altres clubs que han passat pel mateix i només se salven aquells que són estimats pels seus seguidors. El vertader problema del Mallorca, i a l’hora de la veritat sempre ha estat així, és que sembla que n’hi ha ben pocs que no baixin del carro. Els haurem de trobar, perquè si tocam fons, que sigui per agafar impuls.
