El tema de la grada d’animació em fa bola

Aquest article hauria de ser sobre l’aniversari de l’Espanyol: avui fa 116 anys del seu naixement. I m’agradaria reflexionar sobre el gran mèrit d’haver sobreviscut tants anys. Resistència, cap paraula ens defineix millor. Som el llogaret poblat per irreductibles gals que resisteix ara i sempre a l’invasor amb una poció màgica que ens fa invencibles.

Aquest article també m’hauria agradat escriure’l sobre la gran metàfora de dimarts. Els que parlen tant de la pàtria i sempre estan a punt d’embolicar-se amb la bandera menystenen l’única competició catalana que tenim tot faltant a un compromís adquirit davant el MHP Carles Puigdemont. Mentrestant, els sospitosos habituals ens hi presentem amb els nostres millors vestits. Tot plegat, un déjà-vu.

També podria haver escrit, amb un punt d’ironia però sense faltar a la veritat, sobre la il·lusió de ser campions de Catalunya. Per tant, de ser el millor equip de Catalunya. Contra un equip que tenia molts més milions d’euros al camp que nosaltres, vam competir bé i vam aconseguir el que marca l’èxit en una final: la victòria.

Una altra opció era dedicar l’article a l’última joia de Sant Adrià: Óscar Melendo. Un noi de 19 anys que és al club des dels cinc. Ha sentit molts cants de sirena per marxar lluny i també per marxar a prop. Però ha resistit: és perico. Amb Marc Roca i Aarón representen un canvi de cultura en el planter: pugen jugadors més tècnics (ja no només fabriquem centrals) i en gaudim amb l’esperança que no marxaran demà (en tot cas demà passat).

Un problema que no és d’avui

Però tot i que el tema em faci bola i el deixi per al final, no puc -amb perdó per la broma- amagar el cap sota l’ala. El club ha clausurat temporalment la grada d’animació. Sempre he deixat clar que estic en contra de tot tipus de violència. També en contra dels que -des d’una invocació constant del seu caràcter apolític a la manera de Franco- volen fer de l’Espanyol un reducte de l’espanyolisme polític més ranci. Tenim personatges d’aquests que des de fa temps es passegen pel nostre estadi com si fos el pati de casa seva. El problema no és d’avui. Alguns fa temps que el denunciem. D’altres -amb bones o males intencions- l’han amagat. Ara s’afronta i cal trobar-hi solució. Segur que en aquestes últimes setmanes el club ha comès errors. Però la principal responsabilitat és dels quaranta -absolutament minoritaris- que no entenen que l’Espanyol és de tots i que ataquen verbalment o físicament els que no pensem com ells. Aquests són els que sobren. I crec, i vull creure, que la decisió del club va en aquesta direcció. Per tant, l’aplaudeixo.