Publicitat
Publicitat

EL CLÀSSIC

Mentre que els descendents del fundador del Barça, Joan Gamper, són culers, els de Juan i Carlos Padrós, primers presidents del Reial Madrid, són de l'Atlètic de Madrid

Els sentiments no sempre entenen de famílies

Els fundadors del Barça i del Reial Madrid, Joan Gamper i els germans Juan i Carlos Padrós, respectivament, van treballar molt per fundar els dos clubs que representen la rivalitat elevada a la màxima potència del futbol estatal. Ara, més de cent anys més tard, les seves famílies segueixen vinculades al món del futbol. Però no tothom segueix amb els sentiments que ells van originar un segle abans. Mentre que Emma Gamper, la néta de Joan Gamper, és culer, igual que els seus fills, els besnéts de Juan Padrós no senten els colors blancs. Curiosament, són de l'Atlètic de Madrid.

Emma Gamper es confessa "culer". Ella no va conèixer el seu avi (va néixer l'any 1950 i el seu avi havia mort 20 anys abans), però en guarda molts records del que li explicaven els seus pares, del que hi havia a casa. A més, es va passar dos anys investigant qui va ser el seu avi: com va viure, què pensava, com era la seva família... D'allò en va sortir un llibre. "Era una obligació", diu Emma Gamper, que viu a la localitat suïssa de Saint Cergue i que, per tant, segueix el Barça per internet i des de la distància, igual que els seus fills, també seguidors blaugranes.

Tot i això, Emma Gamper reconeix que a casa seva, quan ella era molt petita, se'n parlava poc, de l'avi. "A casa no es va parlar d'ell fins ben tard. La seva brutal mort no va compaginar amb la fe catòlica i un llarg silenci familiar es va establir després que morís", diu. I és que Joan Gamper va suïcidar-se després que, un cop retornat a Barcelona després de l'exili obligat per haver donat suport al nacionalisme català, el règim de Primo de Rivera li prohibís qualsevol relació amb el club blaugrana. Ell no ho va assimilar i es va sumir en una depressió que el va portar al suïcidi. "La seva presència es va fer patent amb les cançons que el meu pare, Juan, em cantava, així com amb dites alemanyes que ell solia recitar", recorda Emma, que afegeix: "L'empremta que em va deixar el meu avi va ser lingüística, filosòfica i esportiva. A can Gamper, el Barça sempre ha estat present. "El meu pare anava a tots els partits i comentava el joc. Si guanyava el Barça, el meu pare estava content durant tota la setmana, però si perdia, es passava la setmana buscant trenta mil raons". Ara, Emma té a casa seva, a Suïssa, un got d'estany que li recorda la personalitat del seu avi: "Porta gravats tots els gremis que formaven part d'una societat d'homes que se sentien units sota un mateix lema i de la qual ell formava part. El lema diu: «Junts serem forts», i això també és el que passa amb un equip de futbol", explica. Emma Gamper és conscient que si el seu avi veiés el Barça actual, "estaria orgullós de veure que aquells colors que ell va defensar han fet la volta al món i són reconeguts per milers de persones, i que porten, així, l'esport que ell tant va estimar a ser un emblema en trobades mundials, inconcebibles en la seva època".

Segons la seva néta, Joan Gamper era "totalment conscient de l'efecte Barça" i de la importància dels duels contra el Madrid. "En la seva època hi havia una dictadura i, per tant, era molta la tensió política que es respirava. Aquesta tensió era diferent a l'actual, però no diria que fos menys forta que la d'ara. En tot cas, era menys esportiva! El Reial Madrid sempre va ser el rival per excel·lència. Jugar amb el Reial Madrid és tot un repte per al Barça, i a l'inrevés, per al Reial Madrid també ho és!", diu la descendent del fundador del club blaugrana.

Els Padrós i el passat blanc

Si els Gamper eren i són culers, no passa el mateix amb els Padrós. Mari Carmen, Jesús i Tomás Padrós Uribarri són besnéts de Juan Padrós, el fundador i primer president del club blanc, l'any 1902 -dos anys més tard va deixar l'entitat en mans del seu germà Carlos, que en va ser president quatre anys: del 1904 al 1908-. Tot i tenir aquests avantpassats i dur el cognom Padrós -de fet, són l'única part de la família que el porta-, la primera no segueix gaire el futbol i els seus dos germans són de l'Atlètic de Madrid. Els tres viuen a Madrid amb les seves respectives famílies, però cap d'ells sovinteja el Santiago Bernabéu.

L'avi per part de mare, és a dir, l'avi Uribarri, va ser jugador matalasser i ells van sentir-se més atrets per l'avi futbolista que per aquell besavi a qui no van conèixer i que va fundar el Reial Madrid. Un personatge del qual Jesús i Tomás no recorden gairebé res, a diferència de la seva germana, que escoltava atenta tot el que els seus pares li explicaven sobre els seus avantpassats catalans. "El meu pare ens explicava que el besavi havia portat el futbol d'Anglaterra a Espanya. El besavi, en Juan Padrós, era de Catalunya i treballava en el sector tèxtil, cosa que l'obligava a viatjar molt d'una banda a l'altra", afirma Mari Carmen, que recorda que el seu besavi tenia un negoci juntament amb el seu germà anomenat Al Capricho, al madrileny carrer d'Alcalà. "A Anglaterra van veure jugar a futbol, es van quedar amb la idea, i aquí jugaven al carrer a futbol. S'ajuntaven amb la colla d'amics allà, a la botiga, per parlar de futbol. Al final es van decidir i van fundar un equip, el Reial Madrid, tot i que després alguns es van separar i van anar fundant altres equips", diu la besnéta del fundador de l'entitat blanca. Ella reivindica, tal com li deia el seu pare, que el seu besavi "va jugar per primer cop a futbol en una platja de Catalunya, ell va ser el primer que va jugar a futbol a Espanya".

El centenari i la bufanda

Tomás Padrós, que reconeix que no està gaire interessat en la història del futbol estatal, sap que un avantpassat seu, que era català, va fundar el Madrid. Però poca cosa més. Ell explica que, quan el Reial Madrid va celebrar el seu centenari, el van convidar a la llotja a presenciar els actes que el club va organitzar. Abans, segons el mateix Tomás explica, no s'havien recordat d'ells. "Els vaig dir que només hi aniria si em deixaven anar amb la bufanda de l'Atlètic de Madrid", reconeix entre rialles. Òbviament, no va asseure's a la llotja del Santiago Bernabéu en cap dels actes per commemorar els primers cent anys de vida del club blanc. "L'avi era de l'Atlètic i nosaltres seguim aquest equip. De segon, sóc del Barça perquè m'agrada el futbol. Són els equips que juguen millor", diu Tomás Padrós.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT