27/12/2016

La selecció catalana, un producte per als que l'estimen de veritat

2 min

Cap d'esportsJa fa anys que la selecció catalana busca el seu lloc. Recordo aquells anys en què l’Estadi Olímpic s’omplia per veure els partits contra Bulgària o Nigèria, amb més d’un més pendent de fer merder a la graderia que no pas de mirar el partit. I després aquells dies festius en què Catalunya plantava cara al Brasil o l’Argentina al Camp Nou. Van ser uns moments en què la Plataforma Pro Seleccions Catalanes anava més ràpid que bona part de la societat catalana, fent gairebé de punta de llança. També eren anys en què les normatives de la UEFA i la FIFA obrien forats per reivindicar una selecció oficial. Però les normes van canviar, les portes es van tancar i l’independentisme, minoritari durant els anys 90, va convertir-se en una opció política amb molt suport. De sobte, la selecció catalana deixava de ser la punta de llança, ja que tothom entenia una cosa: qui vol una selecció catalana oficial, per defecte, vol un estat, i prioritza la lluita política, ja que la selecció vindria després. I qui no vol una selecció oficial no vol un estat independent i, per tant, aquests partits no formen part de la seva idea de vacances nadalenques. Els amistosos, doncs, han perdut pes, però la Federació Catalana, amb encert, ha entès que per organitzar un partit de futbol et cal demanda, et cal que la gent estigui il·lusionada. I res millor que treure el partit de Barcelona per portar-lo a ciutats on la selecció no ha jugat mai. O ho ha fet poc, per omplir les graderies. En el cas dels jugadors, tres quarts del mateix. Tan respectable és voler jugar amb Catalunya com no voler fer-ho. Per tant, millor jugadors il·lusionats que no pas d’altres que ho fan per quedar bé, quan els fa mandra.

stats